Madness - Dust Devil

Fa unes setmanes parlàvem dels 30 anys dels Specials, i d'aquella magnífica fornada del 2Tone també cal fer una reverència als Madness (en actiu des de 1978). Les dues bandes han permès que un servidor fa ja més de 20 anys s'enamorés dels sons jamaicans i a partir d'aquí de la musica negra en general. Madness ha tornat i en plena forma, pocs retorns sonen tan frescs i vigorosos.

Julie Driscoll - Break It Up (1968)

I com que estem avui especialment inspirats rescatant hits memorables, aquí en teniu un altre. Després d'una cosa suau i dolceta una mica de groove amb uns vells coneguts : Julie Driscoll i el magnífic Brian Auger, un altre clàssic per amenitzar un allnighter potent. Un as que el gran Dyk sol dur amagat en les seves sessions.

Susan Cadogan ~ Hurt So Good 1975

Una joia que immerescudament tots tenim oblidada, un clàssic del reggae? o més aviat un tema de soul com una catedral. Rude boys, suedeheads i mods en el Londres de principis dels anys 70 ballaven aquesta peça en el moment dolcet dels seus allnighters. La gran Susan Cadogan una diva jamaicana que podia competir amb qualsevol de les grans de Chicago o Detroit.

Los Musicos de Jose - Amaneceres

Ei amics, aquí ens teniu amb una petita joia que hem trobat n les nostres investigacions. Una banda de Mèxic DF, pur jazz funk vibrant i poderós. El nom del grup tira cap enrere, però la veritat és que són un combo realment acollonant. Tenen 12 anys de carrera i dos àlbums autoeditats, ja esteu avisats, valen la pena.

The Right Ons tornen, Don't call me whitey...

Look Inside, Now! publicat per 2fer Records

Quan encara avui mirem les visites de la gent en el blog, ens adonem que una de les entrades més llegides és la dels Right Ons a la Fira del disc de 2007 al Palma Arena. Presentaven el seu àlbum de debut, el meravellós 80.81. Dos anys després, quan la seva repercussió encara es fa palesa, arriben amb el seu segon treball Look Inside, Now!. Ja ho veníem cometant al bloc, quan penjarem el clip de That's New York, que l'esperavem amb mots ganes. El gran Dyk, que és un expert, va comentar que l'expectació era excessiva i que la seva premonició era un treball digne però no a l'alçada del primer.

I com era d'esperar el tio l'ha encertada, i la veritat és que hi havia indicis que el seu retorn podria ser sonat; la producció americana del disc, les gires arreu els EUA , la incorporació de Martín, el teclista etc. Era factible creure amb un plus de qualitat que podia comportar un resultat extratosfèric però no ha estat així. Li manca energia, el patró del disc és idèntic al de 80.81, rock'n'roll carregat d'essència afroamericana però més proper al soul melòdic que ara està de moda. Ben present a I don't love you anymore, That's New York, The Right Song (amb picada d'ullet als Bravos) que no al funk salvatge a l'estil James Brown o la cruesa rotllo MC5 que ens captivaren fa dos anys. De tota manera trobareu canya de a bona als talls de Frontline, Thanks o Come Running. Ah! me'n oblidava, també hi ha un track ocult en el tall 11 què tanca el disc, tal vegada el més potent, que sona en brut i que ens deixa amb ganes de més però quan ja és massa tard. Això manifesta que el llistó estava mot amunt, però si l'àlbum el signa qualsevol altra banda possiblement el posaríem ben amunt en la llista de fites del 2009. Jo vos el recoman absolutament, i si sou fans dels Bellrays o Diamond Dogs o fins i tot de n'Amy ja correria a comprar-lo. Si en canvi ho sou de Tokio Sex Destruction hi aniria més a poc a poc .Però de sense cap dubte els nostres brothers lectors habituals els trobaran un poc massa pàlids en el seu so. Esperem que en tornar la cosa s'hag ennegrit un puntet més i ens aixequin de la butaca o en facin trencar la dancefloor com en el seus demolidors inicis.

Per altra banda, els tios tenen un bloc molt interessant on podeu seguir les seves gires i aportar le vostres impressions.

Johnny 'Guitar' Watson - Ain't That A Bitch

Ei família, tornem a ser aquí amb una proposta ben setentera, l'inefable Johnny i la seva banda. Ja és aquí la calor i les ganes de festa, au un poquet de funk i pensar en el cap de setmana. A passar-ho bé!

Fundación Tony Manero - Don't Leave Me This Way

Són una banda consagrada, tenen disc nou "Pandilleros", un treball conceptual tipus banda sonora de blaxploitation. A mi m'agrada recordar-los com eren fa 10 anys, recreant el hit dels Blue Notes. Inenarrable.