LOS RETROVISORES "Me olvidé de ti"

Revetlles d'estiu, concerts, sessions, i molt de "mesclat",en Dyk de nou on fire un estiu més i com que ja no té 30 anys la cosa va acabar fatal. Se comenta que fins i tot va demanar l'extrema unció al pare Codony, però resulta què aquest se'n havia anat (sospitem que a l'Euro Ye-yé) i el pobre Dyk va haver de passar aquella ressaca infernal totsol. La qüestió és que la música el va tornar a salvar quan va rebre per correu aquest 7" d'una de les bandes del moment dins l'escena barcelonina els devastadors i implacables: Los Retrovisores. Gran fitxatge del segell Bcore del que pot ser sigui un dels combos de referència dins els propers anys. Soul, R'n'B i Ye-yé per animar qualsevol víctima del excessos d'estiu.

Vintage Trouble - "Pelvis Pusher"

I vosaltres direu, per on paren en Dyk i el Pare Codony? no sabem res d'ells. De tota manera ens fan recomanacions selectes com aquesta, soul'n'roll de primera. La darrera setmana de juliol aquesta banda estaren de gira per la Península, una altra oportunitat perduda?. Molt estrany en ells dos no trobau? segurament anaren a veure'ls, grans Vintage Trouble!

Clàssics de Nova Orleans

En aquesta cançó se mesclen moltes coses, passió, la força del blue eyed soul, l'elegància mod i la present pulsió sudorosa i salvatge del delta del Mississipi. Aquesta revisió la feia el gran Paul Weller d'aquest clàssic de Dr. John que podeu trobar al monumental "Gris Gris". A part d'això aquesta mateixa cançó va ser utilitzada com a cloenda de la quarta temporada de The Wire. Moltes i magnífiques coses envolten aquest tema.

Terry Callier You Goin' Miss Your Candyman

Una manera de retornar magnífica el gran Terry Callier...

Joia oculta. Nine below Zero Live at the Marqueé

A la nostra secció faltava una obra que se li pogués penjar l'etiqueta de joia oculta, sense cap paliatiu. Avui volem parlar una mica del Live at The Marqueé dels Nine Below Zero, un disc que probablement només hagi tingut repercussió des de la seva publicació, ja fa trenta quatre anys, dins cercles molt restringits. Hi haurà qui dirà que no seria un àlbum per parlar en un bloc com el nostre. Però tot i que els autors eren un combo de blancs anglesos destil·la una energia  rhythmandbluesera amfetamínica, negra, crua i putera que transporta  al que devia ser un club afroamericà de la dècada dels 50s en ple allnighter sudorós escoltant a tot volum els hits de Muddy Waters, Howlin' Wolf, Junior Walker, Slim Harpo o qualsevol altre bestiota d'aquells anys.

La banda s'havia fundat el 1977 a Londres seguint la línia dels Dr. Feelgood van adoptar un estil de r'n'b vigorós i descarnat i tenint com a arma pricipal un directe efectiu. Per època i tendència estètica se'ls sol englobar dins el revival mod de 1979 però en l'àlbum que avui revisem aquestes etiquetes queden molt diluïdes. De fet els treballs posteriors ja sonen excessivament a New Wave desfassada amb arranjaments penosos  que fan perdre molt del caràcter salvatge que tenien en viu. Res a veure amb el que trobem aquí un artefacte que com poques vegades s'acosta al que és l'essència d'un estil.

El Live at The Marqueé, és un disc de debut, gens pretenciós tot i què un debut en directe pugui semblar-ho, sona amb una banda en estat de gràcia que tot hi oferir un repertori farcit de versions.  Desplega una vitalitat i una senzillesa que obliguen a escoltes continuades. Una celebració del blues, el r'n'r clàssic i el soul, tot en un format plenament punk que basteix una obra redona condimentat amb l'efervescència d'un públic entregat que coreja les cançons i comulga amb el desplegament del grup. Classicots com  "Homework", "I can't help myself", "Can I get a Witness", "I got my mojo working" esclaten d'una manera com poques vegades s'ha vist, hereva de la tradició dels primers Stones, Kinks i Yardbirds. Com sempre vam recórrer al parer del gran Dyk que ens va comentar que si havia de fer un top 5 d'àlbums en directe aquest hi seria sempre, per qualitat, per força i per transcendència encara que fos només per a iniciats.

The Excitements R'n'B and Soul from BCN

Ja era ben hora que en aquest bloc parlèssim d'una de les bandes del moment, els poderosos The Excitements, combo barcelonès de rabiós r'n'b/soul que des de 2010 ofereixen un directe meravellós i ja té dos àlbums en el mercat. El seu so no té desperdici començant per la solidesa musical de la banda, on destaca la participació del mític Enric Bosser (membre de la nostra estimada banda de garage The Meows) i sobre tot per la presència de la seva cantant l'inigualable Koko Jean Davis. Una veu privilegiada, amb un físic escandalosament sexy que recorda inevitablement a una jove Tina Turner. La banda dona ja molt que parlar en els seus tours  i els seus dos treballs editats per Penniman Records sorprenen pel talent i força que desprenen. Aquí en teniu una bona mostra, des del seu "Sometimes too much ain't enough", el segon tall del disc, "Ha, ha, ha".

Aux armes et caetera joia del reggae

No és la primera vegada que parlem aquí de Serge Gainsbourg, gran artista pop del segle XX i què ha deixat per a la posteritat un fons de creacions llegendàries. Aquest conjunt d'obres en permanent revisió des de fa dècades ofereix alguns treballs dels més diversos estils entre ells, alguns vinculats a la música negra. Avui tractarem de la seva aproximació que va fer al reggae el 1979 amb el controvertit àlbum "Aux armes et caetera".
A finals de la dècada dels 70 el gran Serge es trobava en un moment de cert estancament gaire-bé deu anys després d'haver escandalitzat a mig món amb els seus hits de 1969 "Je t'aime moi non plus" i el monumental  treball " Histoire de Melody Nelson" de 1971. Un àlbum conceptual on narrava una història de tall quasi autobiogràfic, la d'un home madur que accidentalment es veia embolicat amb una lolita implacable anomenada Melody Nelson. Tothom hi va veure un revers sarcàstic a ritme de psych-funk de la seva relació amb la jove Jane Birkin, que va l'hora participava en el disc i possava suggerent en la seva ja mítica portada.
Els treballs posteriors no havien mantingut el mateix nivell comercial ni artístic assolit, el tio ja feia temps que s'adonava que calia tornar a donar un cop de volant a la seva carrera. Ens hem de situar fa 35 anys per entendre bé el nivell d'audàcia de Gainsbourg per reactivar la seva creativitat i al mateix temps desfermar una polèmica formidable que el tornaria dur a la primera línia de l'actualitat, no tan sols musical, també política.

La jugada estava prou calculada, el reggae era un dels estils del moment, la figura de Bob Marley estava en un momen àlgid i altres artistes jamaicans (alguns ben veterans, com Jimmy Cliff) li seguen l'estel·la. L'amic Serge se'n va anar a Jamaica a enregistrar un nou àlbum envoltat d'allò més selecte del firmament musical del moment a l'illa. Un conjunt d'all stars del reggae, on destaquen entre altres  Sly and Robbie, Marcia Griffiths, Ansel Collins i finalment  les I-Three què serien amb els seus coros un dels elements distintius del treball. La veritat és que el geni nos'havia trencat massa el camp pel qe fa a les composicions, algunes eren revisions pròpies "Javainese remake", "Marilou Reggae Dub" i una versió del conegut standard "Rascal you"
que ell va rebatejar com "Vielle Canaille". Els talls contenien però, una qualitat inigualable i el nivell de producció és excel·lent, el tio estava clar que la tornava a clavar. Però el que conscientment era la bomba del disc, era la versió en clau de reggae de la Marsellesa, l'himne francès. Què en els eu vers inicial donava títol a l'obra i va ser elegit primer senzill a treure a la venda.
La seva publicació a la primavera de 1979 (quin any!) va desfermar un escàndol sense precedents, es considerava que l'ús d'aquesta peça en un context pop era un atemptatcontra els valors nacionals francesos. Se va rebre amenaces de mort, la premsa dretana el va atacar sense contemplacions  i una actuació Estrasburg va ser sabotejada per un grup de militars indignats. La manera com en Serge se'n va sortir des de dalt de l'escenari és un episodi memorable i mostra el grau de coratge o inconsciència de l'artista.
La veritat és que l'obra ha transcendit com un referent inel·ludible de la carrera de Gainsbourg i de la música popular francesa ja que va ser el primer disc complet de reggae cantat en francès, un estil d'arrel anglosaxona i que gràcies a les polèmiques i a l'autenticitat del contingut va ser molt més acceptat entre el públic francòfon.

El treball vapatir una exhaustiva revisió el 2003 quan se va treure una edició on els temes eren remesclats en clau de dub i què ofereien un nou horitzó a un ja excel·lent conjunt de joies. Altament recomanable també pels qui només coneixeu el disc original.