Big Boss Man tornen a la càrrega

Gran notícia per a tots els amants del jazz-funk més elegant, els mítics BBM tenen al carrer des del passat 1 de setembre el seu nou àlbum "Last Man on Earth" editat per Blow Up. El combo torna amb una selecció de temes destinats directament a fondre les nostres soles a les pistes. La recepta és coneguda però aquest cop han anat un pas més enllà i han recuperat l'esperit del ja mític "Winner" (Blow Up 2005) amb una fenomenal descàrrega de dancefloor jazz, funk, soul amb un punt rhythmandbluesy energitzant com podem veure en aquest clip "Shotdown". Una evocació del swinging London psych però amb so contundent. Esperem poder tornar gaudir en directe del hammond devastador d'en Nas i els seus inseparables Des, Trev i Scott. Una mostra d'esperit mod sense pretensions arty ni posse arcaitzant, cosa que sempre s'agraeix. Possiblement els tindrem de visita per la península a principis de 2015.

LOS RETROVISORES "Me olvidé de ti"

Revetlles d'estiu, concerts, sessions, i molt de "mesclat",en Dyk de nou on fire un estiu més i com que ja no té 30 anys la cosa va acabar fatal. Se comenta que fins i tot va demanar l'extrema unció al pare Codony, però resulta què aquest se'n havia anat (sospitem que a l'Euro Ye-yé) i el pobre Dyk va haver de passar aquella ressaca infernal totsol. La qüestió és que la música el va tornar a salvar quan va rebre per correu aquest 7" d'una de les bandes del moment dins l'escena barcelonina els devastadors i implacables: Los Retrovisores. Gran fitxatge del segell Bcore del que pot ser sigui un dels combos de referència dins els propers anys. Soul, R'n'B i Ye-yé per animar qualsevol víctima del excessos d'estiu.

Vintage Trouble - "Pelvis Pusher"

I vosaltres direu, per on paren en Dyk i el Pare Codony? no sabem res d'ells. De tota manera ens fan recomanacions selectes com aquesta, soul'n'roll de primera. La darrera setmana de juliol aquesta banda estaren de gira per la Península, una altra oportunitat perduda?. Molt estrany en ells dos no trobau? segurament anaren a veure'ls, grans Vintage Trouble!

Clàssics de Nova Orleans

En aquesta cançó se mesclen moltes coses, passió, la força del blue eyed soul, l'elegància mod i la present pulsió sudorosa i salvatge del delta del Mississipi. Aquesta revisió la feia el gran Paul Weller d'aquest clàssic de Dr. John que podeu trobar al monumental "Gris Gris". A part d'això aquesta mateixa cançó va ser utilitzada com a cloenda de la quarta temporada de The Wire. Moltes i magnífiques coses envolten aquest tema.

Terry Callier You Goin' Miss Your Candyman

Una manera de retornar magnífica el gran Terry Callier...

Joia oculta. Nine below Zero Live at the Marqueé

A la nostra secció faltava una obra que se li pogués penjar l'etiqueta de joia oculta, sense cap paliatiu. Avui volem parlar una mica del Live at The Marqueé dels Nine Below Zero, un disc que probablement només hagi tingut repercussió des de la seva publicació, ja fa trenta quatre anys, dins cercles molt restringits. Hi haurà qui dirà que no seria un àlbum per parlar en un bloc com el nostre. Però tot i que els autors eren un combo de blancs anglesos destil·la una energia  rhythmandbluesera amfetamínica, negra, crua i putera que transporta  al que devia ser un club afroamericà de la dècada dels 50s en ple allnighter sudorós escoltant a tot volum els hits de Muddy Waters, Howlin' Wolf, Junior Walker, Slim Harpo o qualsevol altre bestiota d'aquells anys.

La banda s'havia fundat el 1977 a Londres seguint la línia dels Dr. Feelgood van adoptar un estil de r'n'b vigorós i descarnat i tenint com a arma pricipal un directe efectiu. Per època i tendència estètica se'ls sol englobar dins el revival mod de 1979 però en l'àlbum que avui revisem aquestes etiquetes queden molt diluïdes. De fet els treballs posteriors ja sonen excessivament a New Wave desfassada amb arranjaments penosos  que fan perdre molt del caràcter salvatge que tenien en viu. Res a veure amb el que trobem aquí un artefacte que com poques vegades s'acosta al que és l'essència d'un estil.

El Live at The Marqueé, és un disc de debut, gens pretenciós tot i què un debut en directe pugui semblar-ho, sona amb una banda en estat de gràcia que tot hi oferir un repertori farcit de versions.  Desplega una vitalitat i una senzillesa que obliguen a escoltes continuades. Una celebració del blues, el r'n'r clàssic i el soul, tot en un format plenament punk que basteix una obra redona condimentat amb l'efervescència d'un públic entregat que coreja les cançons i comulga amb el desplegament del grup. Classicots com  "Homework", "I can't help myself", "Can I get a Witness", "I got my mojo working" esclaten d'una manera com poques vegades s'ha vist, hereva de la tradició dels primers Stones, Kinks i Yardbirds. Com sempre vam recórrer al parer del gran Dyk que ens va comentar que si havia de fer un top 5 d'àlbums en directe aquest hi seria sempre, per qualitat, per força i per transcendència encara que fos només per a iniciats.

The Excitements R'n'B and Soul from BCN

Ja era ben hora que en aquest bloc parlèssim d'una de les bandes del moment, els poderosos The Excitements, combo barcelonès de rabiós r'n'b/soul que des de 2010 ofereixen un directe meravellós i ja té dos àlbums en el mercat. El seu so no té desperdici començant per la solidesa musical de la banda, on destaca la participació del mític Enric Bosser (membre de la nostra estimada banda de garage The Meows) i sobre tot per la presència de la seva cantant l'inigualable Koko Jean Davis. Una veu privilegiada, amb un físic escandalosament sexy que recorda inevitablement a una jove Tina Turner. La banda dona ja molt que parlar en els seus tours  i els seus dos treballs editats per Penniman Records sorprenen pel talent i força que desprenen. Aquí en teniu una bona mostra, des del seu "Sometimes too much ain't enough", el segon tall del disc, "Ha, ha, ha".