En Ricky ens dedica un exemplar del seu llibre Bola y CadenaFa poc, gràcies a mestre Suso vam saber que un dels ídols musicals de la nostra joventut, l’indomable Ricky Gil, passava uns dies de relax a la nostra illa. El fundador de bandes mítiques com Brighton 64, Matamala i Top Models ens va convidar a un cafè i de passada a xerrar una estona.
- Ja sabem que fa més de 27 anys que fas cançons i uns quants més que escoltes discos, et veus ja en condicions d’explicar que és això de la música?
- Ostras, vaja pregunta ja per començar, no? des del punt de vista de qui la fa, és una part molt important, almenys de la meva vida i de molta altra gent. I una dedicació durant tots aquets anys bastant absoluta. I que és la cosa que m’ha aportat més coses positives en diferència, encara que també algunes negatives. I al capdavall moltes experiències, que és l’important.
En Ricky a can Suso, de fons sonava el "Trotter" de Matamala- Has pujat mai completament sobri a un escenari? I un cop allà t’ho has passat bé?
- La primera part de la pregunta , sí
(Rialles)
- Moltes vegades el que passa és que quan vas a un concert et prens unes cerveses i en altres ocasions he sortit a l’escenari molt malament, en diversos graus de ..ja saps. Però totalment sobri i passar-ho bé, suposo que si. Tot i què..que en un concert m’ho passi molt bé tota l’estona em costa bastant.
- La primera part de la pregunta , sí
(Rialles)
- Moltes vegades el que passa és que quan vas a un concert et prens unes cerveses i en altres ocasions he sortit a l’escenari molt malament, en diversos graus de ..ja saps. Però totalment sobri i passar-ho bé, suposo que si. Tot i què..que en un concert m’ho passi molt bé tota l’estona em costa bastant.
- Pel que fa a la teva faceta de DJ, hi cap el soul i el funk a les teves sessions?
- Sí és clar, però la meva faceta de Dj és molt petita, ho faig molt de tant en tant i en alguns llocs, per a algunes persones que m’ho demanen. No sóc un DJ en sentit estricte, no vaig buscant llocs per punxar o guanyar-m’hi la vida, ni molt menys. Però les vegades que he punxat m’agrada posar música dels anys 60 i el soul m’agrada moltíssim i es clar que sempre hi ha temes d’aquest estil.
- En pots dir qualcun?
- Hi ha un tema d’Aretha Franklin que es diu “The house that Jack built” que no se perquè sempre li he tingut moltíssima predilecció, molt ballable no? Després hi ha temes de Northen Soul i de recopilatoris que tinc que acostumen a entrar molt bé. No se m’acut, qualsevol de James Brown, intrumentals....
- I hammond sound ple de groovie potent?
- Sí és clar, tot això m’agrada molt tot i no ser un especialista.
Altament recomanable- Pel que fa al teu llibre, Bola y cadena, hi haurà una continuació? O millor dit, et varen quedar coses per explicar?
- De l’època que explico, que és molt àmplia, des que vaig començar a tocar fins que es va publicar, el llibre acaba amb el que estava passant l’any 2001, sí que de vegades, parlant amb gent o jo mateix me n’he recordat d’anècdotes bones que no hi vaig posar. En canvi, altres coses que havia escrit les vaig eliminar, més que res per no fer-ho massa repetitiu. No volia cansar el lector. Volia que hi hagués una mostra variada de totes les experiències que pot tenir un músic a la carretera. Però, pel que fa a escriure un llibre autobiogràfic, ara per ara no en tinc cap intenció.
- Saps si hi ha hagut cap músic dels que hi surt que s’hagi sentit ofès?
- A la cara, no (rialles), però, vaig rebre una carta, que l’havien enviada a l’editorial, que va resultar ser d’un antic company d’escola que se sentia aludit, quan tampoc havia parlat exactament d’ell. Però altres persones que quedaven reflectides i de vegades amb molta virulència no m’han comentat res. I els amics que hi surten continuen sent amics, han reaccionat molt bé.
- Jo em referia més que res als músics de les antigues formacions.
- Sí, bé, començant pel meu propi germà. Jo crec que juntament amb mi és el protagonista del llibre.
(Sona el telèfon d’en Ricky)
3 minuts més tard:
- És cert que et disgustares quan veieres que Jon Spencer t’havia robat el nom del grup (ens referim a la banda de versions de blues “Blues Explosion”) o és una anècdota apòcrifa?
(rialles)
- Realment ho vols fer públic?
- Al llibre ho dic humorísticament. El meu grup es deia igual i és uns anys anterior a la seva Blues Explosion. Però, no crec que ell sabés que hi havia un grup de versions a Barcelona que es deia així.
- I a ells en directe els has vist mai?
- Sí, dues vegades. M’han agradat molt. Més en directe que no en disc.
- Recuperant una anècdota del llibre, quin ha estat el darrer cop que, volent estar a prop d’un ésser estimat, va i et surt un bolo a Ciudad Real?
- Ha, ha! El darrer cop... No sé, a veure, sempre que surt un bolo hi vas amb molt de gust, però, de vegades penses que podries estar a un altre lloc i tens com aquella “obligació” de la música que et fa anar-hi. Aquest en concret fa molts anys, amb Brighton, va ser com anar a unes festes de poble, en una esplanada molt gran i tocar davant 60 o 70 persones.
Extra Ball: gran antologia- Coneixes algun mod menor de 30 anys?
(rialles)
- Sí, crec que sí. Conec mods més joves que jo, per suposat. Mira, ara tinc una imatge molt clara de Madrid, uns nois molt jovenents, que quan anem a tocar allà ens venen a veure. Els veus amb tots els atributs mod, fa poc que hi estan ficats i tenen moltíssima il·lusió.
- Però anant a concentracions t’adones que hi ha molts més de majors.
- És veritat, com al Purple Weekend de León, on hi veus també gent molt veterana. Tinc la impressió que el mod, quan més gran es fa, més extravagant vesteix. Perquè, quan tens 18 anys i vas amb corbata estreta, la imatge és impactant, però, amb 40 anys, sembles un “senyor” si vas amb la jaqueta de tres botons. Per això hi ha aquests mods més “floreados” i extravagants.
- Et veig amb la samarreta de Lambretta, conserves encara la diana i altres emblemes?
- Sí, conservo tres estètics mod que mai m’abandonaran. Altres els he abandonat jo.
- Com aquella mítica americana de ratlles dels primers Brighton?
- Sí, fa poc la vaig recuperar i me la vaig posar per fer un concert.
(rialles)
- Sí, crec que sí. Conec mods més joves que jo, per suposat. Mira, ara tinc una imatge molt clara de Madrid, uns nois molt jovenents, que quan anem a tocar allà ens venen a veure. Els veus amb tots els atributs mod, fa poc que hi estan ficats i tenen moltíssima il·lusió.
- Però anant a concentracions t’adones que hi ha molts més de majors.
- És veritat, com al Purple Weekend de León, on hi veus també gent molt veterana. Tinc la impressió que el mod, quan més gran es fa, més extravagant vesteix. Perquè, quan tens 18 anys i vas amb corbata estreta, la imatge és impactant, però, amb 40 anys, sembles un “senyor” si vas amb la jaqueta de tres botons. Per això hi ha aquests mods més “floreados” i extravagants.
- Et veig amb la samarreta de Lambretta, conserves encara la diana i altres emblemes?
- Sí, conservo tres estètics mod que mai m’abandonaran. Altres els he abandonat jo.
- Com aquella mítica americana de ratlles dels primers Brighton?
- Sí, fa poc la vaig recuperar i me la vaig posar per fer un concert.
- Com és Paul Weller de prop?
- Bé, de fet no el conec, l’he saludat un cop. Però tinc amics meus que l’han tractat, com ara, la gent de Berti Laski (ex Bretones), i diuen que és un tio molt simpàtic. Al darrer concert a la sala Razzmatazz, a Barcelona, li van fer de teloneros, i ell va anar al seu camerino i els va regalar una de les seves camises.
- I en Rowan Atkinson?
- Això és una altra història que surt al llibre, i és realment rocambolesca. Tenim una cançó els Matamala que es diu “Mr. Bean”, que parla del personatge. Nosaltres feiem una sessió de fotos per al disc Movie Record i en això que apareix un japonès conduint un mini amb la bandera anglesa a sobre. Va para davant nostre i nosaltres li vam demanar de fer-nos una foto amb el cotxe, que és la que surt al disc. Mesos més tard, Rowan Atkinson va venir a Barcelona a presentar una pel·lícula del Mr Bean. Vam aconseguir entrades i ell arribà a l’estrena amb el mateix mini amb el qual ens havíem fotografiat. Li vam regalar el nostre disc i ens vam fer una foto amb ell. No sé si el degué escoltar.
- Seguies “The Black Adder”?
- M’agradava, però la veritat és que no la seguia molt.
- Era l’època d’efervescència de Brighton 64, no?
- Exacte.
Una càlida salutació als lectors de Grooveaction de part de Maximum Ricky- Amb quina diva del soul voldries passar un cap de setmana?
- Aretha Franklin, Diana Ross, Martha Reeves...
- Amy Winehouse?
- Amy Winehouse... totes, totes. Amy m’agrada molt.
- És cert allò que només et casaries amb Aretha Franklin?
- Sí, crec que sí. De moment no m’he casat. Estic esperant. És que és un personatge mític. Clar, que ara són dones molt grans, però, en el seu moment... Al Primavera Sound vaig veure actuar la cantant de les Shangrilas, la Mary Weis, i va ser genial. Portava una banda que feia so garage i em va agradar molt. Els grups de noies d’aquella època, com els de Phil Spector, els escolto en moments intermitents. Passen els anys, però llavors escolto les Ronettes i dic: “Com m’agrada això!”, i les redescobreixo.
- T’agrada recuperar clàssics.
- Per exemple, Neil Young. Quan era molt jovenet m’agrada molt. Durant anys no el vaig escoltar però hi vaig tornar i vaig disfrutar.
- En els cercles mod no ho devies dir molt fort que t’agradava Neil Young...
- Sí, però, per què no? (rialles). Neil Young és la meva mjor influència a l’hora de plantejar cançons. Actualment em surten així “guitarreres”.
- Se’t nota prou a Top Models. Però podries parlar de projectes futurs?
- Sí, sí, perquè això és imminent. M’han surtit unes actuacions a Nordamèrica a finals d’agost, a Vancouver, a Canadà, i a Portland, Oregon, i estic concretant altres ciutats.
- És un projecte distint a Top Models?
- Sí, m’enduré el Pol, el meu bateria, però hi haurà altra gent, amics. Però mentrestant ja estic montant un grup, que es dirà Maximum Ricky. Farem cançons noves i recuperarem repertori antic dels Brighton, dels Top Models i dels Matamala.
- Penses anar a estudi amb aquest material nou?
- Sí, però no tinc presa. Així com està el mercat discogràfic... Hi ha poc interès per coses noves fetes per algú que porta temps en això. Però quan es trobi amb la meva música, espero que al públic li agradi.
- I Bip Bip serà el segell elegit?
- (riu) Sí, avantatges de tenir l’estudi a casa, encara que pot ser un inconvenient perquè tampoc hi ha gaire mitjans d’arribar a altres llocs. No descarto anar a una discogràfica.
- Per acabar, un petit test. El millor cocktail?
- El mejor cocktail és una cançó nostra, una versió que feiem d’Otis Wilson i Sam Cooke. Però, per beure, no m’agraden gaire.
- Un lema per un tattoo?
- Amor de madre
- Una cançó de Los Chunguitos?
- Me quedo contigo
- El darrer film que t’ha impressionat?
- American Esplendor, sobre un dibuixant de còmics, basat en un personatge de Robert Crumb.
- I una recepta de cuina?
- Només sé fer sopa de ceba.
- I quan ets a Mallorca, trempó o tumbet?
- Ara faré el ridícul, però no sé ben bé què és cada cosa. Fa cinc anys que no vinc a Mallorca, però sabeu que m’agrada. Ah! i una cosa, quan vegis en Dyk dóna-li records de part meva.
