No és la primera vegada que parlem aquí de Serge Gainsbourg, gran artista
pop del segle XX i què ha deixat per a la posteritat un fons de creacions llegendàries. Aquest conjunt d'obres en permanent revisió des de fa dècades ofereix alguns treballs dels més diversos estils entre ells, alguns vinculats a la música negra. Avui tractarem de la seva aproximació que va fer al
reggae el 1979 amb el controvertit àlbum "Aux armes et caetera".
A finals de la dècada dels 70 el gran Serge es trobava en un moment de cert estancament gaire-bé deu anys després d'haver escandalitzat a mig món amb els seus hits de 1969 "Je t'aime moi non plus" i el monumental treball " Histoire de Melody Nelson" de 1971. Un àlbum conceptual on narrava una història de tall quasi autobiogràfic, la d'un home madur que accidentalment es veia embolicat amb una
lolita implacable anomenada Melody Nelson. Tothom hi va veure un revers sarcàstic a ritme de
psych-funk de la seva relació amb la jove Jane Birkin, que va l'hora participava en el disc i possava suggerent en la seva ja mítica portada.
Els treballs posteriors no havien mantingut el mateix nivell comercial ni artístic assolit, el tio ja feia temps que s'adonava que calia tornar a donar un cop de volant a la seva carrera. Ens hem de situar fa 35 anys per entendre bé el nivell d'audàcia de Gainsbourg per reactivar la seva creativitat i al mateix temps desfermar una polèmica formidable que el tornaria dur a la primera línia de l'actualitat, no tan sols musical, també política.
La jugada estava prou calculada, el reggae era un dels estils del moment, la figura de Bob Marley estava en un momen àlgid i altres artistes jamaicans (alguns ben veterans, com Jimmy Cliff) li seguen l'estel·la. L'amic Serge se'n va anar a Jamaica a enregistrar un nou àlbum envoltat d'allò més selecte del firmament musical del moment a l'illa. Un conjunt d'all stars del
reggae, on destaquen entre altres Sly and Robbie, Marcia Griffiths, Ansel Collins i finalment les I-Three què serien amb els seus coros un dels elements distintius del treball. La veritat és que el geni nos'havia trencat massa el camp pel qe fa a les composicions, algunes eren revisions pròpies "Javainese remake", "Marilou Reggae Dub" i una versió del conegut standard "Rascal you"
que ell va rebatejar com "Vielle Canaille". Els talls contenien però, una qualitat inigualable i el nivell de producció és excel·lent, el tio estava clar que la tornava a clavar. Però el que conscientment era la bomba del disc, era la versió en clau de
reggae de la Marsellesa, l'himne francès. Què en els eu vers inicial donava títol a l'obra i va ser elegit primer senzill a treure a la venda.
La seva publicació a la primavera de 1979 (quin any!) va desfermar un escàndol sense precedents, es considerava que l'ús d'aquesta peça en un context pop era un atemptatcontra els valors nacionals francesos. Se va rebre amenaces de mort, la premsa dretana el va atacar sense contemplacions i una actuació Estrasburg va ser sabotejada per un grup de militars indignats. La manera com en Serge se'n va sortir des de dalt de l'escenari és un episodi memorable i mostra el grau de coratge o inconsciència de l'artista.
La veritat és que l'obra ha transcendit com un referent inel·ludible de la carrera de Gainsbourg i de la música popular francesa ja que va ser el primer disc complet de
reggae cantat en francès, un estil d'arrel anglosaxona i que gràcies a les polèmiques i a l'autenticitat del contingut va ser molt més acceptat entre el públic francòfon.
El treball vapatir una exhaustiva revisió el 2003 quan se va treure una edició on els temes eren remesclats en clau de
dub i què ofereien un nou horitzó a un ja excel·lent conjunt de joies. Altament recomanable també pels qui només coneixeu el disc original.
