La banda s'havia fundat el 1977 a Londres seguint la línia dels Dr. Feelgood van adoptar un estil de r'n'b vigorós i descarnat i tenint com a arma pricipal un directe efectiu. Per època i tendència estètica se'ls sol englobar dins el revival mod de 1979 però en l'àlbum que avui revisem aquestes etiquetes queden molt diluïdes. De fet els treballs posteriors ja sonen excessivament a New Wave desfassada amb arranjaments penosos que fan perdre molt del caràcter salvatge que tenien en viu. Res a veure amb el que trobem aquí un artefacte que com poques vegades s'acosta al que és l'essència d'un estil.
El Live at The Marqueé, és un disc de debut, gens pretenciós tot i què un debut en directe pugui semblar-ho, sona amb una banda en estat de gràcia que tot hi oferir un repertori farcit de versions. Desplega una vitalitat i una senzillesa que obliguen a escoltes continuades. Una celebració del blues, el r'n'r clàssic i el soul, tot en un format plenament punk que basteix una obra redona condimentat amb l'efervescència d'un públic entregat que coreja les cançons i comulga amb el desplegament del grup. Classicots com "Homework", "I can't help myself", "Can I get a Witness", "I got my mojo working" esclaten d'una manera com poques vegades s'ha vist, hereva de la tradició dels primers Stones, Kinks i Yardbirds. Com sempre vam recórrer al parer del gran Dyk que ens va comentar que si havia de fer un top 5 d'àlbums en directe aquest hi seria sempre, per qualitat, per força i per transcendència encara que fos només per a iniciats.
