Ben Harper - Better Way

Dedicat a la Red Foxie que sabem que li agrada, i a tots aquells que ens seguiu de fa dos anys. Keep on da groove.

James Brown Live - Get up offa that thing

És el segon Nadal sense ell, acabavem d'inaugurar Groove Action i havíem de donar la notícia. El seguirem recordant, aquí el teniu e essència. Imbatible ja en la maduresa amb el seu funk global gimme gimme gimme...

Blocs que val la pena conèixer

imatge glamourosa sense relació amb el text

Hei amics, ara que estem en dates nadalenques i fem la vista enrere ens adonem que ja fa dos anys que estem a la xarxa. Des de desembre de 2006 que anem teclejant sempre que podem notícies, entrevistes crítiques i ressenyes de tot quan podem amb l'ànim de difondre els estils musicals que ens agraden. Hem parlat de grups, concerts, àlbums, bandes sonores, llibres i moltes altres coses. Al principi ens pensàvem que ens costaria molt poder emplenar setmanalment el bloc, però la veritat és que la feina és ingent. Com més investiguem més descobrim que el soul-funk i estils adjacents tenen una vitalitat esplèndida. I la xarxa hi ha contribuït asolutament, és una evidència.

I una de les eines, a part del myspace i webs similars, han estat els blocs fets per artistes, djs i gent com nosaltres. Per això avui farem un petit repàs a alguns dels blocs que han contactat amb nosaltres, fets per col·lectius diversos o per addictes del groove a títol individual. Un dels primers que vam conèixer és Doctor Funkenstein ens va linkar i gràcies a ell vam poder descobrir centenars d'enllaços potents. Un altre que també ens va fer molta gràcia fou RIO GROOVE FM capitanejat per Rocco que ofereix amb una envejable continuitat ressenyes, vídeos i valuoses aportacions sobre l'escena brasilera actual i passada. I darrerament un altre afeccionat peculiar que hem descobert ,gràcies a una visita que feu al nostre bloc, és le Yéti. Un crack afincat a França que presenta un bloc d'impecable factura i molt divers amb un aire retro molt cool que és dels més potents que he visitat en tot aquest temps.

Vos hem posat aquests sense voler gens exhaustius ja que si cliqueu en algun d'aquest llocs descobrireu dotzenes de nous blocs de gran qualitat realment acollonants, val la pena que aquestes vacances que tindreu temps hi surfegeu una mica, descobrireu autèntiques virgueries.

Podríem parlar també durant hores de les ràdios per internet però això ja seria en una altra ocasió, ara anem malament de temps, només desitjar-vos bones festes i que ens seguiu acompanyant en la tasca de difusió. Love&Peace

Nneka en directe, passau 26 nov

Ses 400 personas reunidas a la sala del ex-cinema Proli a Passau esperaben amb tensiò cuand la sensaciò del soul/afrobeat Nneka va pujar el escenari desprès de la seva bandaper començar una furiosa actuaciò mùsical, no tant com profesional. Aixo, desprès de veure un duo molt poc usual - Gastone, un grup de un cantant/guitarista i un baixista que varen finalizar la seva actuaciò de rock aleman amb una versiò brutal de "rehab" de na Amy Crackhouse (finalment - gracies al Daily Mirror - sabem que té la culpa de la seva passiò per es sucre, l'alfàbrega i altres especialitats de la cuina anglesa - no, ni en Mick Jagger, ni en Jamie Oliver).



Tornem a parlar de na Nneka - una vou que t'oblidas de na Amy, una presencia al escenari impactant per una al.lota que no dou ser mès alta i grassa que en Charlie Watts - en tot cas mès guapa. Presentant el seu repertori - una fusiò de soul, hiphop amb las sevas arrels nigerianes, posada en forma a l'escena mùsical multicultural de la seva actual ciutat - Hamburgo.
El public - una mescla impresionant de lo que et pots trobar a aquesta ciutat Passau:
Passant per l'escena local de souleros (que no som molts), estudiants de dret metrosexuals i beguts (es dir, els snobs que normalment se fan palles mirant fotos de 50 cent) i la fracciò artista elitista, pero tambè gent mayor.
El problema - combinar una cantant com la Nneka, que vol trasmitir el seu missatje d'esperança, amor i ses putades que fan els xupapolles del govern nigerià amb una audiencia que nomès vol bailar.



La consecuencia - una cantant emprenyada per gent que parlaba (! - "everybody who talks now is a goat") i una audiencia que - al menys en parts - se rascaba els collons per l'esperança, l'amor i els problemas d'Africa, que bailaba i celebraba la gran potencia de la mùsica - mès, cuand sonaban cançons com el seu actual hit "heartbeat".
Per l'encore varen tornar els Gastone, per improvisar un blues amb la Nneka.
Al final va quedar un blogger una mica confós - impresionat per el groove de ses cançons, pero també per l'actitud diva per part de una cantant, que no li falta res per dir tot amb la seva mùsica.
It's the groove, stupid!!!

Altres recopilacions injustament oblidades

Hola companys, ja tornem a ser aquí. Arrel de la nostra darrera ressenya sobre el SoulShaker vol.5 hem rebut alguna queixa dels nostres lectors ja que se'ns han passat algunes magnífiques recopilacions durant aquests mesos. Teniu raó, per això anirem per feina.

El gran Dyk fa uns anys ens va donar a conèixer el material d'una discogràfica indie d'Hamburg, el segell Marina Records . Així poguerem conèixer dues joies The In-Kraut (2005) i The In-Kraut Vol.2 (2006) dues recopilacions espectaculars de soul-funk psicòdelic fet a Alemanya entre els 60's i 70's (en podeu sentir algún tall en el nostre reproductor d'Mp3). Amb aquests magnífics precedents el maig passat van publicar la tercera entrega The In-Kraut vol.3 un recull d'artistes semidesconeguts que descarreguen una succcessió de grooves bizarros que a acollonen al més avesat dels addictes. Penya guerrera com German Top Five, Rolf Kühn, Adam & Eve ..., virgueries que no s'escapen a l'oïda del gran Dyk.

Aquesta gent va treure en el 2007 una vertadera joia quasi kitsch,es diu Disco Deutschland Disco la recopilació que posaria morcillón al Doctor Love Arrom per la potència sensual que desprèn gràcies a les veus de pendons de la pista de ball com Amanda Lear (Protodiva Trans global), Marianne Rosemberg, Veronika Fischer i el freak incommensurable James Last.

Bé cracks esperem així haver saldat el nostre deute amb l'audiència, vos podem anunciar també què:

The New Mastersounds han publicat un directe gravat el juliol passat a San Francisco.

Els Big Boss Man ja anuncien que dins el 2009 hi haurà l'esperat nou àlbum i gira.

Finalment pels afeccionats al rotllo jamaicà un tros de la història musical de l'illa, Dancehall the rise of Jamaican Dancehall Culture que surt paralel·lament a un llibre amb el mateix títol, amb un acurat estudi sobre aquest gènere. Publica Soul Jazz Records.

Au al·lotets i al·lotetes a jeure que fa fred.

Arriba SoulShaker 5 per escalfar la tardor!

Hei companys feia temps que no feiem una recomanació musical, per això avui vos volem parlar de la recopilació Soulshaker volume 5 . Un treball fet pel prestigiós Dj. i guru del funk europeu Nico Pozzoli on recull peces amb remescles exclusives dels grans noms de l'escena actual, tasca magnífica que ens manté a tots al dia del que es cou per les cabines d'arreu del món. Ja se' han fet ressò els principals mitjans, de fet el disc (també disponible en vinil) va sortir al carrer el passat 27 d'octubre. Enregistra, com no, el segell milanès Recordkicks . En aquesta entrega hi trobareu l'aportació d'artistes com : Andy Lewis amb Devastated remesclat per Mr.Comicstore, Sharon Jones amb Keep on Looking remesclada per Kenny Dope, els NMS amb Idle Time passats pels plats de Lack of Afro etc. També hi ha els Kokolo (versionant Girls on Film de Duran Duran en pla latin soul) , Kings Go Forth, Diplomats of Solid Sound, Sweet Divines... En definitiva àlbum impactant i recomanable, allò que en Dyk Bonkers qualificaria d'inversió en benestar cultural no només anímic. Un bon arsenal de hits per triturar la pista de ball durant les festes de Nadal i guateques diversos que pogau organitzar. Keep on the groove!

Miriam Makeba in Memoriam

Algú me va dir que el perill d'un bloc tan retro com el nostre és que es pot convertir en un obituari. Ho sabíem i correm el risc. Un dia donarem el llistat de cracks de la música negra que ens han deixat en aquests tres anys. La darrera "mama Africa" a la que recordem aquí en plena forma, acompanyada d'unes congues afrocubanes a la Tv Brasilera. Lluitadora incansable i difusora de la música africana arreu del planeta. Gran pèrdua.

thievery corporation - the numbers game

avui vos volem presentar una canço dels thievery corporation, que pentura, en parts vos sona conneguda...

BIG BOSS MAN DE GIRA

Els nostres estimats BBM tornen a girar per les Espanyes, han recuperat fa poc el guitarrista que s'havia fracturat el canell aquest estiu. Els duen la gent de Trouble and Tea, organitzadors del festival Euroyeyé. Ho hem sabut avui. Ja han actuat per Astúries, Lleó, Madrid... demà toquen a la sala Wah-Wah de València i el diumenge a Castelló. Vos els recomanem, no en sortireu decebuts. Au!

Stevie Wonder - Signed, Sealed, Delivered (1970)

Bé ja sabeu que l'home de l'any i tal vegada de la dècada és Barack Obama. Ha guanyat les eleccions dels States, però tal vegada no sabieu que aquesta cançó del gran Stevie és la que ha utilitzat en la seva campanya. Hem triat la versió més cutre que hem trobat, tant de glamour empalaga!

Doctor Explosion:

L'altra nit vagant com ànimes en pena per Sineu acompanyant al gran Johnny Ramone i el capità Moretti, forem interceptats per un personatge mític: el Dràcula Ye Yé!!!! Era Tots Sants no hi havíem caigut. Dedicat als nostres amics que enyoren el Garage- Rythm 'n' Punk de Doctor Explosion.

The Four Tops - I'll turn to stone

Moment per recordar una de les grans veus del soul, Levi Stubbs líder dels magnífics Four Tops. Una altra llegenda que se'n va, aquí en una curiosa filmació de la peça I'll turn to stone. Esperem donar més bones notícies aviat. OHHH yeah.

The Modfather en plena forma Barcelona 17/10/08

El passat divendres 17 d'octubre, alguns membres de la redacció de Groove Action ens desplaçarem a Barcelona per assistir al concert del gran Paul Weller. El tio venia en la seva gira europea a presentar el seu darrer àlbum 22 Dreams. L'experiència que tants d'anys havíem desitjat s'acomplia. La sala era la carpa de l'Espai Movistar de Barcelona, lloc ideal, amb bona acústica i un aforament generós. Molta gent d'entre 30 i 40 anys entre el públic. Parkas, fred perry, ben sherman i serrellets a punta pala. Com per altra banda resulta ben obvi.

L'actuació començà energètica presentant els temes nous ("22 dreams" per exemple) i cançons dels darrers àlbums com la tremenda "From the floorboards up" que ja predisposaren a una audiència que sabia al que anava. Després "I'm the Changing man", "Shout to the Top" (més canyera que mai) i un moment més intimista i melòdic, culminat amb la preciosa "Broken stones" amb el propi artista als teclats.La combinació perfecta de pop, rock i blue eyed soul. Flanquejat per Andy Lewis al baix (al tanto que es va marcar una peça al violencel) i Steve Craddock a la guitarra (Si el d'Ocean Colour Scene). Per acabar l'actuació una revisió amb toc jamaicà de "Wild wood" i el vell himne dels Jam "That's entertaiment" que provocà un esclat generalitzat de joia entre els assistents. Però com bé va resaltar el Doctor Vives (acompanyant d'excepció per a l'ocasió), el show no va ser gens nostàlgic, el tio no viu del passat es reivindica a cada disc. Sap que els fans sempre el recordaran per ser el fundador d'una de les bandes de pop més influents del segle XX i no els decep, però no és una vella glòria.

El tio tornà a l'escenari executà dos bisos davant l'entusiasme desmesurat del públic que el reclamava. Tancà la vetllada amb la sensacional "Town called Malice",no podia ser d'altre manera. Una canya, què voleu que us diga. No deixeu passar l'oportunitat si vos cau aprop, professionalitat, entrega i sense perdre gens el punt d'elegància mod. Inigualable. La llàstima és que no tenim testimoni gràfic una errada imperdonable, hem penjat aquets a foto del darrer disc, què hi farem!

Aquell mateix dia ens assebentaríem de la desaparició de Levi Stubbs el cantant dels Four Tops, del qual vos en parlarem un dia d'aquests. No ho volíem deixar passar. Salut i força amics.

The Cherry Boppers Black Lolita

Hei després d'un pont plujós en el que hem aprofitat per travessar el bassiot i carregar de recopilacions de soul-funk a VLC, tornem inspirats. Com aquestes bèsties de Bilbao els Cherry Boppers que mireu com descarreguen. Pur jazz Funk "Bizarro" a més no poder.

Ella Fitzgerald Sunshine of your love

Més clàssics, canya dura, la peça essencial dels Cream revisitada per la gran dama del jazz de Harlem. Els de Mojo Club l'afegiren a un dels seus magnífics recopilatoris.

amy winehouse and paul weller

Una joia no calen massa comentaris. Gran clàssic, grans talents, genial.

The Bamboos - 'King Of The Rodeo' feat. Megan Washington

Res millor per començar el setembre que una peça exòtica. La cantant de Melbourne Megan Washington revel·lació del jazz australià col·laborant amb els Bamboos, la banda de deep-funk de les antípodes, que tant de greu ens va saber no poder veure'ls en directe fa uns mesos.

Will It Go Round In Circles

Hem trobat això, quasi paròdic d'ell mateix el gran organista Billy Preston, col·laborador dels Beatles en els 60's i els Stones en els 70's (els quals li feien conya del pentinat afro. Una llegenda per a tots vosaltres ara que sabeu que l'estiu s'acaba.

Isaac Hayes - Never Can Say Goodbye (live) 1973

Diumenge ja ho anunciarem ens deixa un altre gran profeta de la música negra de la generació d'or. Des de Groove Action li volem retre homenatge.

Marvin Gaye - Let's Get It On live in Montreux 1980

Ei l'estiu segueix, nosaltres tornem. Pareix mentida que encara no l'haguéssim penjada. Dedicada a la gent perseverant.

THANKS GOD IT IS MONDAY! grooving Ciutadella with THE NEW MASTERSOUNDS

Ho veníem anunciant de fa mesos: The New Mastersounds toquen a Menorca, com han estat fent des de fa cinc estius. Ja eren molts d'anys faltant a la cita, així que no volíem tornar a deixar-ho passar. A més, havien d'oferir ni més ni menys que tres actuacions, quasi res! Nosaltres anàrem a dues, la de la Cova d'en Xoroi a Cala en Porter, diumenge 10, i la del Jazzbah club de Ciutadella, dilluns 11.

El grup venia del prestigiós festival Fuji Rock, al Japó, on presentaren el seu magnífic nou treball "Plug&Play" (One Note Records 2008) i el divendres havien fet el mateix al Imagina Funk Festival de Jaén. L'àlbum compta amb la col·laboració de la cantant Dionne Charles, que fa una impressionant aportació soul a la banda. També era el moment de poder gaudir del nou integrant de la banda, el teclista Joe Tatton (substituïnt a Bob Birch). La resta de la formació és la mateixa, Eddie Roberts (guitarra), Pete Shand (baix) i l'imbatible Simon Allen (bateria).

La veritat és que no volem caure en el tòpic , però quan estem davant artistes de qualitat qualsevol se n'adona, i això passa amb ells. NMS són una banda de nivell mundial i la qualitat quan es transforma en força, és imparable. Ho poguérem veure a la Cova d'en Xoroi on desplegaren el seu talent en un set senzill a peu de pista, amb un teló de fons impressionant: la posta de sol en el Mediterrani. Fou una actuació que hauria estat immillorable si no haguéssim viscut el concert del dia següent al Jazzbah de Ciutadella.

Al dia següent l'entrada lliure i la sala, amb un aforament considerable, feien intuir que el show podria ser potent, tot i la poca animació que hi havia a l'hora d'inici prevista (també s'ha de dir que el dj de la sala no estava massa per la tasca d'animar l'àmbient, posant temes chill out a mitjanit). De tota manera, quan la banda pujà a l'escenari la cosa canvià; amb la primera descàrrega la sala s'omplí a l'instant. A partir d'aquí la banda arrossegà els assistents a un viatge ple de groove a través dels temes clàssics com el Pure, Nervous, Do what you gotta do i tracks del Plug & Play, joies com Beyond the bleak horizon, Idris, King Comforter, Thermal bad, All we can do, Looking for an answer... I la coneguda One note brown per tancar el concert de manera espectacular. La participació de Dione Charles en alguns d'aquests temes va suposar una dosi extra d'energia que acabà de rendir el públic.

Des del seu característic deep funk, proper al jazz, s'internaren per tot el flux sanguini de la música negra, abraçant el soul més contundent i flirtejant amb el reggae per acabar amb frenètiques variacions house dels seus propis temes. Una experiència que va superar les nostres ja de per si elevades expectatives.

Ara ho recordem escoltant el seu "Live at la cova" (3 on the B records, 2006), un disc només editat al Japó i als Estats Units, on tenen una gran acceptació. I abans d'acabar, agraïm a Carolina totes les gestions que amablement realitzà a l'hora d'accedir a la banda. Una càlida salutació per part nostra.

despedida d'en isaac hayes

Desprès de que la setmana pasada us varem presentar la versiò de "shaft" dels ukuleles, avui ens arriba l noticia que en Isaac Hayes s'ha mort amb 65 anys, deu dies abans del seu 66 aniversari, a Memphis/Tennessee.

shaft goes ukulele (una introducciò al gran 'ukulele orchestra of great britain')

avui vos volem presentar uns dels clasics de la mùsica blaxploitation en una versiò poc habitual, "very british" i extremadament funky. tambè vos recomendam la versiò de life on mars de l'amic bowie i de respect de na aretha dels ukulele orchestra of great britain.

Andy Lewis- Tell Me Once Again You Love Me

Done'm a conèixer en el bloc aquest crack, n'Andy Lewis. Militant del revival mod dels 90's, Dj, col·laborador de Blur en el "Parklife Tour" i que l'any passat va treure l'àlbum
"You Should Be Hearing Something Now!".Compendi d'estils diversos, soul, psicodèlia, acid jazz... Un treball on hi participa Paul Weller (el qual també ha tret nou disc fa poc). Val la pena, vos alegrarà l'estiu.

signor rossi

la melodia principal de una serie italiana dels 70s, signor rossi.

viva la felicita!

NMS in the Studio

Els grans mestres del deep funk han tret nou àlbum "Plug and Play". Aquí els teniu a l'estudi amb el tema "Beyond Bleak Horizon", el presentaran a Menorca el proper 10 i 11 d'agost.

Stevie Wonder - Superstition live on Sesame Street

Per començar les vacances una joia, el gran Stevie a "Barrio Sesamo" cantant Superstition. Ara entenc perquè són així els infants nascuts als 70s. Ara els durien na Britney Spears. Res a fer.

THE KID IS ALLRIGHT - entrevista exclusiva amb el gran Ricky Gil

En Ricky ens dedica un exemplar del seu llibre Bola y Cadena

Fa poc, gràcies a mestre Suso vam saber que un dels ídols musicals de la nostra joventut, l’indomable Ricky Gil, passava uns dies de relax a la nostra illa. El fundador de bandes mítiques com Brighton 64, Matamala i Top Models ens va convidar a un cafè i de passada a xerrar una estona.

- Ja sabem que fa més de 27 anys que fas cançons i uns quants més que escoltes discos, et veus ja en condicions d’explicar que és això de la música?

- Ostras, vaja pregunta ja per començar, no? des del punt de vista de qui la fa, és una part molt important, almenys de la meva vida i de molta altra gent. I una dedicació durant tots aquets anys bastant absoluta. I que és la cosa que m’ha aportat més coses positives en diferència, encara que també algunes negatives. I al capdavall moltes experiències, que és l’important.

En Ricky a can Suso, de fons sonava el "Trotter" de Matamala

- Has pujat mai completament sobri a un escenari? I un cop allà t’ho has passat bé?
- La primera part de la pregunta , sí
(Rialles)
- Moltes vegades el que passa és que quan vas a un concert et prens unes cerveses i en altres ocasions he sortit a l’escenari molt malament, en diversos graus de ..ja saps. Però totalment sobri i passar-ho bé, suposo que si. Tot i què..que en un concert m’ho passi molt bé tota l’estona em costa bastant.

- Pel que fa a la teva faceta de DJ, hi cap el soul i el funk a les teves sessions?
- Sí és clar, però la meva faceta de Dj és molt petita, ho faig molt de tant en tant i en alguns llocs, per a algunes persones que m’ho demanen. No sóc un DJ en sentit estricte, no vaig buscant llocs per punxar o guanyar-m’hi la vida, ni molt menys. Però les vegades que he punxat m’agrada posar música dels anys 60 i el soul m’agrada moltíssim i es clar que sempre hi ha temes d’aquest estil.
- En pots dir qualcun?
- Hi ha un tema d’Aretha Franklin que es diu “The house that Jack built” que no se perquè sempre li he tingut moltíssima predilecció, molt ballable no? Després hi ha temes de Northen Soul i de recopilatoris que tinc que acostumen a entrar molt bé. No se m’acut, qualsevol de James Brown, intrumentals....
- I hammond sound ple de groovie potent?
- Sí és clar, tot això m’agrada molt tot i no ser un especialista.

Altament recomanable

- Pel que fa al teu llibre, Bola y cadena, hi haurà una continuació? O millor dit, et varen quedar coses per explicar?
- De l’època que explico, que és molt àmplia, des que vaig començar a tocar fins que es va publicar, el llibre acaba amb el que estava passant l’any 2001, sí que de vegades, parlant amb gent o jo mateix me n’he recordat d’anècdotes bones que no hi vaig posar. En canvi, altres coses que havia escrit les vaig eliminar, més que res per no fer-ho massa repetitiu. No volia cansar el lector. Volia que hi hagués una mostra variada de totes les experiències que pot tenir un músic a la carretera. Però, pel que fa a escriure un llibre autobiogràfic, ara per ara no en tinc cap intenció.

- Saps si hi ha hagut cap músic dels que hi surt que s’hagi sentit ofès?
- A la cara, no (rialles), però, vaig rebre una carta, que l’havien enviada a l’editorial, que va resultar ser d’un antic company d’escola que se sentia aludit, quan tampoc havia parlat exactament d’ell. Però altres persones que quedaven reflectides i de vegades amb molta virulència no m’han comentat res. I els amics que hi surten continuen sent amics, han reaccionat molt bé.
- Jo em referia més que res als músics de les antigues formacions.
- Sí, bé, començant pel meu propi germà. Jo crec que juntament amb mi és el protagonista del llibre.

(Sona el telèfon d’en Ricky)

3 minuts més tard:
- És cert que et disgustares quan veieres que Jon Spencer t’havia robat el nom del grup (ens referim a la banda de versions de blues “Blues Explosion”) o és una anècdota apòcrifa?
(rialles)
- Realment ho vols fer públic?
- Al llibre ho dic humorísticament. El meu grup es deia igual i és uns anys anterior a la seva Blues Explosion. Però, no crec que ell sabés que hi havia un grup de versions a Barcelona que es deia així.
- I a ells en directe els has vist mai?
- Sí, dues vegades. M’han agradat molt. Més en directe que no en disc.

- Recuperant una anècdota del llibre, quin ha estat el darrer cop que, volent estar a prop d’un ésser estimat, va i et surt un bolo a Ciudad Real?
- Ha, ha! El darrer cop... No sé, a veure, sempre que surt un bolo hi vas amb molt de gust, però, de vegades penses que podries estar a un altre lloc i tens com aquella “obligació” de la música que et fa anar-hi. Aquest en concret fa molts anys, amb Brighton, va ser com anar a unes festes de poble, en una esplanada molt gran i tocar davant 60 o 70 persones.

Extra Ball: gran antologia

- Coneixes algun mod menor de 30 anys?
(rialles)
- Sí, crec que sí. Conec mods més joves que jo, per suposat. Mira, ara tinc una imatge molt clara de Madrid, uns nois molt jovenents, que quan anem a tocar allà ens venen a veure. Els veus amb tots els atributs mod, fa poc que hi estan ficats i tenen moltíssima il·lusió.
- Però anant a concentracions t’adones que hi ha molts més de majors.
- És veritat, com al Purple Weekend de León, on hi veus també gent molt veterana. Tinc la impressió que el mod, quan més gran es fa, més extravagant vesteix. Perquè, quan tens 18 anys i vas amb corbata estreta, la imatge és impactant, però, amb 40 anys, sembles un “senyor” si vas amb la jaqueta de tres botons. Per això hi ha aquests mods més “floreados” i extravagants.
- Et veig amb la samarreta de Lambretta, conserves encara la diana i altres emblemes?
- Sí, conservo tres estètics mod que mai m’abandonaran. Altres els he abandonat jo.
- Com aquella mítica americana de ratlles dels primers Brighton?
- Sí, fa poc la vaig recuperar i me la vaig posar per fer un concert.

- Com és Paul Weller de prop?
- Bé, de fet no el conec, l’he saludat un cop. Però tinc amics meus que l’han tractat, com ara, la gent de Berti Laski (ex Bretones), i diuen que és un tio molt simpàtic. Al darrer concert a la sala Razzmatazz, a Barcelona, li van fer de teloneros, i ell va anar al seu camerino i els va regalar una de les seves camises.

- I en Rowan Atkinson?
- Això és una altra història que surt al llibre, i és realment rocambolesca. Tenim una cançó els Matamala que es diu “Mr. Bean”, que parla del personatge. Nosaltres feiem una sessió de fotos per al disc Movie Record i en això que apareix un japonès conduint un mini amb la bandera anglesa a sobre. Va para davant nostre i nosaltres li vam demanar de fer-nos una foto amb el cotxe, que és la que surt al disc. Mesos més tard, Rowan Atkinson va venir a Barcelona a presentar una pel·lícula del Mr Bean. Vam aconseguir entrades i ell arribà a l’estrena amb el mateix mini amb el qual ens havíem fotografiat. Li vam regalar el nostre disc i ens vam fer una foto amb ell. No sé si el degué escoltar.
- Seguies “The Black Adder”?
- M’agradava, però la veritat és que no la seguia molt.
- Era l’època d’efervescència de Brighton 64, no?
- Exacte.

Una càlida salutació als lectors de Grooveaction de part de Maximum Ricky

- Amb quina diva del soul voldries passar un cap de setmana?
- Aretha Franklin, Diana Ross, Martha Reeves...
- Amy Winehouse?
- Amy Winehouse... totes, totes. Amy m’agrada molt.
- És cert allò que només et casaries amb Aretha Franklin?
- Sí, crec que sí. De moment no m’he casat. Estic esperant. És que és un personatge mític. Clar, que ara són dones molt grans, però, en el seu moment... Al Primavera Sound vaig veure actuar la cantant de les Shangrilas, la Mary Weis, i va ser genial. Portava una banda que feia so garage i em va agradar molt. Els grups de noies d’aquella època, com els de Phil Spector, els escolto en moments intermitents. Passen els anys, però llavors escolto les Ronettes i dic: “Com m’agrada això!”, i les redescobreixo.
- T’agrada recuperar clàssics.
- Per exemple, Neil Young. Quan era molt jovenet m’agrada molt. Durant anys no el vaig escoltar però hi vaig tornar i vaig disfrutar.
- En els cercles mod no ho devies dir molt fort que t’agradava Neil Young...
- Sí, però, per què no? (rialles). Neil Young és la meva mjor influència a l’hora de plantejar cançons. Actualment em surten així “guitarreres”.
- Se’t nota prou a Top Models. Però podries parlar de projectes futurs?
- Sí, sí, perquè això és imminent. M’han surtit unes actuacions a Nordamèrica a finals d’agost, a Vancouver, a Canadà, i a Portland, Oregon, i estic concretant altres ciutats.
- És un projecte distint a Top Models?
- Sí, m’enduré el Pol, el meu bateria, però hi haurà altra gent, amics. Però mentrestant ja estic montant un grup, que es dirà Maximum Ricky. Farem cançons noves i recuperarem repertori antic dels Brighton, dels Top Models i dels Matamala.
- Penses anar a estudi amb aquest material nou?
- Sí, però no tinc presa. Així com està el mercat discogràfic... Hi ha poc interès per coses noves fetes per algú que porta temps en això. Però quan es trobi amb la meva música, espero que al públic li agradi.
- I Bip Bip serà el segell elegit?
- (riu) Sí, avantatges de tenir l’estudi a casa, encara que pot ser un inconvenient perquè tampoc hi ha gaire mitjans d’arribar a altres llocs. No descarto anar a una discogràfica.

- Per acabar, un petit test. El millor cocktail?
- El mejor cocktail és una cançó nostra, una versió que feiem d’Otis Wilson i Sam Cooke. Però, per beure, no m’agraden gaire.
- Un lema per un tattoo?
- Amor de madre
- Una cançó de Los Chunguitos?
- Me quedo contigo
- El darrer film que t’ha impressionat?
- American Esplendor, sobre un dibuixant de còmics, basat en un personatge de Robert Crumb.
- I una recepta de cuina?
- Només sé fer sopa de ceba.
- I quan ets a Mallorca, trempó o tumbet?

- Ara faré el ridícul, però no sé ben bé què és cada cosa. Fa cinc anys que no vinc a Mallorca, però sabeu que m’agrada. Ah! i una cosa, quan vegis en Dyk dóna-li records de part meva.

Manu Dibango SOUL MAKOSA

Mentre esperem notícies de Passau i les sessions salvatges de Mr. Dyk Bonkers, un document acollonant el pare del soul/funk africà Manu Dibango, en plena acció amb el hit Soul Makossa de 1972. Vertadera descàrrega de ritme i energia funk, me posa la pell de gallina. Black and proud.

Animal House - Shout

El 28 de juliol de 1978 John Landis estrenava aquesta peli, aquí coneguda com "Desmadre a la americana". Inesperadament es va convertir en un èxit que fins i tot creà un subgenere, el de pelis d'estudiants tronats, que s'allargà durant els 80's, amb més pena que glòria. De tota manera "Animal house" ja havia esdevingut film de culte que ha marcat a generacions de freakies, allnighters i eterns adolescents d'arreu del món. És una peli bastant punk, tot i transcórrer l'acció a principis dels 60's. A part de les gansades de John Belushi, la banda sonora és insuperable (molts hi descobrirem a Sam Cooke) i ha estat inspiració per tota classe de grups de Soul, Rythm'n'Blues, Garage i R'n'R. Aquí teniu l'escena mítica del film, la festa toga, que milers d'estudiants han volgut emular des de llavors. Sona "Shout" dels Isley Brothers versionada per uns freaks de collons, Otis Knight and The Days. Insuperable. Sembla que es faran grans celebracions aprofitant aquest esdeveniment. Beneïda joventut!

funk the family

El dijous que ve, la formacio de djs "volxtanzgruppe" (amb els dj damdz, dj mexchen mezzoforte i, como no, en dyk bonkers) convida a una festa de molta groove action anominada "funk the family", amb lo mes salvatje que es pot treure de la música groove. l'ocasió es celebra a la cultfabrik en passau.

stay on the groove!

the jam precious

Un descuid imperdonable, el passat 25 de maig el gran Paul "Modfather" Weller va fer 50 anys. No el felicitarem llavors, ho fem ara. Ell i els Jam no és la primera vegada que passen per Grooveaction, però aquí els teniu més funkies que mai.

Tangiers Groove Club contra els elements

Dissabte 31 de maig era la data assenyalada com a debut de Tangiers Groove Club el DJ set on participa Grooveaction. Una festa a l'aire lliure gentilesa de l'agrupació Artà balla i canta, grans músics, millors persones. Les prediccions metereològiques es compliren i com ve sent habitual durant els darrers caps de setmana, la pluja feu acte de presència. Ens quedà una sensació agredolça ja que la sessió havia començat molt bé, tot i tenir alguna dificultat tècnica. Certament la nit prometia. La pluja finalment minvà la presència de públic i el show no va poder ser executat en tota la seva magnitud. De tota manera ens ho passarem bé en un ambient de gran companyonia i bon rotllo com feia temps que no trobavem (llàstima que l'striper porrerenc de Keops no vingués). Agrair atmbé als assistents que vingueren a darrera hora que ens reclamaren a la cabina quan ja havíem desmuntat la parada. Una llàstima però esperem retrobar-nos de nou aquest estiu a les pistes de ball. Keep on the move!

AL GREEN-Take Me To The River

Al Green mite dels anys 70, un dels grans entre els grans famós per les cançons dolcetes del seu immens repertori. Aquí el teniu amb una peça més moguda carregada de màgia i soul pels quatre costats. Dedicada a un altre gran, en Paco Peris, un autèntic soulman. Esperem veure-lo aquesta nit per Artà.

Coses que ens quedaven per dir.

Imatge inserida sense cap relació amb el text.

Avui us volem comentar un dels darrers descobriments del nostre staff , la web funk45.com. La qual ha suposat un impacte brutal en Toni Tangier Arrom, i vos direm el motiu. Ni més ni menys que una exhaustiva guia de milers i milers de referències de singles de soul i funk publicades entre finals dels 60s i els 70s. A més d'un index completíssim d'artistes que inclou referències quasi impossibles , hi ha dos mil clips d'audio, per fer preescoltes abans de comprar alló que desitgeu, i fer una adquisició satisfactòria. El catàleg es ven en un cd en pdf, amb les caràtules què sempre és una alegria, ara que les descàrregues massives i l'iPod hagin relegat l'art work a una cosa secundària i opcional.



Més coses, la gent de Grooveaction es mou, i per a aquest dissabte 31 a Artà es preveu, si el temps ho permet, el debut del projecte Tangerie Groove Club. Es tracta d'un set de Dj que oferirà un show de música negra abarcant tots els ritmes que ens agraden inclosa l'electrònica més orientada a la pista de ball. Però tranquils no és una rave.



L'altre dia mentre feien el festival d'Eurovisió varem poder parlar amb el gran Dyk via telefònica, com era de preveure la conversa va ser llarga i profitosa però totalment impublicable per la temàtica que tractarem (sí, sí això que vos imagineu). El tio segueix donant canya, ens va dir que punxa davant audiències considerables i ens va augurar que els seus amics de The Uppercut Manouvre són la seva aposta guanyadora per al 2009. Amb la seva simpatia desbordant també ens va felicitar per l'acceptació que ha tingut el bloc i ens va animar a continuar amb les nostres propostes. Let's get groove.

Get Down Tonight

Gran èxit de Kc and The Sunshine Band cap el 1975. Una banda mainstream en el seu moment però que es recordada per tots els bons afeccionats crescuts en dècades posteriors, com uns clàssics imbatibles. Dedicat a la Red Foxy que aviat farà anys!!!

Mandalas

Gran banda de Barcelona que fa temps que seguim. El seu concert de fa 2 setmanes a Palma va ser suspés, la veritat és que la sala Casino Royale no guanya per disgusts. Però ells no desisteixen hi han promès venir a l'illa quan puguin. Són una canya ho podeu comprovar a la seva pàgina de myspace http://www.myspace.com/mandalas. Caminen pel Soul el Funk i l'electrònica. El seu darrer treball "Soulstice" el publica Tsunami Records.

Don't Joke With a Hungry Man

La veterana Spanky Wilson amb els magnífics Quantic Soul Orchestra, veu poderosa i execució de gran nivell. Circul·la un directe d'ells a Paris que aviat serà un clàssic a tenir en compte. Recomana Groove Action!

Groovie News

Aquest maig comença fort, disc de la James Taylor Quartet en directe Live at Jazz Cafe, mític local de Londres on l'amic James descarrega tot el seu "poderio" repassant bona part del seu repertori. Ei tios, que duen des de 1985 a la carretera, poca broma. Pel que hem pogut veure del track list, hi ha les inevitables versions de Blow Up i d'Starsky and Hutch a més d'altres hits com The Exorcism. Té bona pinta.L'ha publicat el segell Real Self Records. En tenir-lo vos farem una exhaustiva ressenya.

Més bandes que ens agraden, els magnífics Big Boss Man ja estan en procés de remescla del que serà el seu tercer àlbum que durà el títol quasi confirmat de BBM III. Temes inèdits remesclats per Nick Terry que ha col·laborat amb Klaxons i Ian Brown. No deixa de ser curiós això de n'Ian ja que una nit a Hamburg després d'un concert el gran Nicky Nichols, baterista de BBM, li comentà al nostre Dyk que la seva banda preferida eren els anyorats Stone Roses. Mira per on!La veritat és que no sabem quan sortirà el disc. Perquè hem sentit que en Nasir serà de gira per les espanyes amb Bongolian el mes de setembre. La veritat és flipant la hiperactivitat d'aquest fenòmen, un autèntic Big Boss. Seguirem informant.

Més coses, l'staff de Groove Action col·labora amb diversos projectes. Hi ha dos clips preparats per a l'estiu amb el Sebel·lí Verbenero, i la secció alemanya treballa amb una banda de Soul-Funk poderós (línia Right Ons????) que s'anomena d'Uppercut Manouvre. Rera ells es veu que hi ha la mà totpoderosa del gran Dyk Bonkers i el seu inseparable Barry.

amy per tota la familia

videoclip de la gran canço soulera 60tera "mercy" de na duffy, una cantante galesa de 23 anys, una amy winehouse desintoxicada, per presentarla a la familia sense perill que la padrina perdi la fè.

Ohio Players - Love Rollercoaster

Hei Brothas! la primavera té alts i baixos, una muntanya russa de temperatures, sensacions, estats d'ànim, sentiments talment ens ho diuen els Ohio Players. D'acord, ja sé, la versió dels Chilli Peppers molava més.

New Orleans Funk Volum 2

La gent de Soul Jazz Records segell de referència pel que fa a la recuperació dels estils que conformen la música negra , treu al carrer el segon volum de la prometedora sèrie New Orleans Funk. La recopilació disponible en CD i triple LP presenta tot un seguit d'artistes coneguts i semidesconeguts que a cavall dels 60s i 70s produiren un arsenal ingent de temes funk i soul. En un total de vint-i-cinc talls ens podem fer una idea del gran potencial de l'època, més tenint en compte la riquesa musical de la ciutat ,pràcticament insondable. La qual es veu reflectida en el disc amb influències caribenyes i llatines, a més d'un omnipresent condiment local com el boogie. Dels noms que hi trobareu només ens n'han arribat uns quants, els més populars. Faig referència a Allen Toussaint, Lee Dorsey, Betty Davies, The Meters (els de la foto), Eddie Bo. Tots ells aparèixen al costat de gent que no assolí un reconeixement tan important però que mereix ser rescatada de l'oblit. Aquest és el gran valor d'aquestes magnífiques col·leccions de Soul Jazz Records. Una joia per als amants del bon funk i amb alguns talls frenètics ideals per a la pista de ball. Un més que recomanable àlbum d'aquells que no deceben, memòria impagable d'una ciutat devastada i encara no restablerta del tot deprés del Katrina.

Do Your thing Babe -- The Right ons

Comencem el mes d'abril amb el hit dels nostres estimats Right Ons, "Do your Thing Babe". Amb un so que abarca des d'Sly Stone a MC5 passant per Temptations.Sabem que darrerament han estat de gira per Gran Bretanya i a finals de Juny actuaran al Rock'n'Rio Madrid. Hi ha qui diu que tenen tots els números per esdevenir una banda mainstream, nosaltres volem pensar que duen camí de ser una banda mítica. Shake, shake, shake!

un nit amb dj smoove

el divenres passat en dj smoove va presentar els seus credencials a la ciutat bavara de augsburg amb una sessió furiosa de hiphop, funk, latin, breakbeat i soul.la groove action va anar.



despres d'una notable sessiò d'inici de dj dustyfing el mestre angles va prendre control dels turntables.



una mica decepcionant per els funkomanics el tema de la nit inclinaba mes cap a hiphop i breakbeat, encara, en aquests ambits, salvatje, potent i furios.

The New Mastersounds

I aquí teniu als grans New Mastersounds, que despres del "102 per cent" ja tenen mig enllestit un nou album per a finals del 2008. Aquí els podeu veure en plena acció a Denver, Colorado el passat 18 de gener.

Hot News

Com heu pogut veure en Dyk finalment ha reaparegut després de les seves misterioses excursions a la Selva Negra amb en Barry. Les seves dues darreres entrades demostren que el tio mai deixa d'investigar.Aquestes setmanes finals de l'hivern ens duen algunes coses interessants.

Primer de tot, els premis Acidjazz Hispano'07 ja s'han fet públics, no ha guanyat cap dels candidats que a nosaltres ens feien il·lusió (The Right ons, The Bongolian, Osaka Monaurail...) però bé podeu visitar la llista de guanyadors i us podeu fer una idea. Per a l'any que ve, estaria bé que vos hi inscrivisseu i això podreu participar en les votacions a més de rebre el seu magnífic Newsletter. Hem trobat també una entrevista en profunditat als Right Ons feta el mes passat, per un membre l'staff d'Acidjazz Hispano.

Ara passarem a la part de rumorologia que tant agrada als fans, per aquesta primavera la secció mallorquina de Grooveaction treballa en un projecte per animar l'escena de cara l'estiu, sessions de DJ com les dels vells temps, però amb un desplegament de mitjans sorprenent. També podem avançar que hi ha un tema gravat i que possiblement es faci un videoclip, tot de la mà del gran productor marratxiner, es Sebel·lí "verbenero".

and now for something completely different

Suposant que una mayoria dels nostros lectors no tan sol s'inyectan soul funk i groove per cada vena que troban, que de tant en cuant també se pegan un trip amb altres estils, avui volem parlar del blues. el blues com dou ser. salvatje, brut, potent.
el blues dels "juke joint pimps".
per començar: els tios no son massa cool. son vells, lleigs i alemanys. si cualcú amb l'introducció va pensar en direcció jon spencer o tigerbeat: no! (en tot cas mes tigerbeat que jsbx)
pero, ningú els paga per guapos, amb sort cualcú els paga per la musica.
els seu estil: una mezcla de blues, una mica de gospel (i aixo lo escrib perque ho diuen ells) i molt de rock'n'roll.
el mighty mike, que també firma per reverend mike (bateria, harmonica, vou) i en t-man (guitara) - vaya noms - semblan haver perfecionat el so de grups de dos. un so compacte, plé i amb molta energia.
després d'haver publicat el seu primer disco "boogie the house down" (voodoo rhythm records) a final de març començan una gira per suiza i alemanya.
queda per veure si en directe tenen els mateixos collons que en el disc.
a youtube varen publicar un video tocant a lo que semba una porxeria.



per mes musica i datas del tour: la seva pagina myspace

the hotel room sessions

A la pàgina web de einestages, una plataforma de historia contemporanea virtual, encara en versiò beta iniciada per la pagina web de la revista alemana "Der Spiegel", hem trobat aquesta perla: un video d'en Ike Turner amb el seu coro, ensallant per una actuació per la televisió alemana a l'habitació del hotel de Munich on estaba el ex de na Tina amb el seu grup. Lamentablement no du data, pero per la deco de l'habitació i la roba que duen sembla molt eighties, diría jo. En Dyk tambè diu que li sona molt "tachtiger" (vuitanter). Nomès en Barry va protestar i va dir que li recorda a la roba tradicional de les illes fiji del segle setze que va veure fa dues setmanes en un documental de la televisió nacional de corea del nord.

Johnnie Taylor - Who's Making Love

Cercant temes de l'Stax hem topat amb aquesta cançó soulera, d'un dels mascles dominants del segell cap allà 1968. Possiblement la recordereu ja que els Blues Brothers la versionaven en els seus shows. Quanta nostàlgia!!!

Waiting for news

Apreciats amics de Groove Action el mes de febrer ens recorda que l'hivern encara no s'ha acabat. Nosaltres seguim esperant que el sol ens aclareixi les idees. Les discogràfiques semblen retardar els seus llançaments fins a la primavera. I el més fort de tot fa setmanes que no tenim notícies de'n Dyk i molt menys de'n Barry. Hi ha qui diu que s'han perdut per la Selva Negra on hi entraren per equivocació fugint de trenta fans libidinoses després d'una sessió marca de la casa.

Mentre confiem plenament amb la capacitat de supervivència del nostre ídol i la seva mascota, la secció mallorquina que fa possible aquest bloc, ha sortit de festa. Era carnaval i com que en el fons som uns festeros, vam voler fer un homenatge als nostres mites musicals de quan erem adolescents. Enacara que vos pugui sorprendre, sempre vam admirar bandes americanes de Hard Rock dels 70s i Sleazy Rock dels 80s. Som així de xulos, recordant a Mötley Crue, G'n'R, Skid Row, Aerosmith un homenatge a les cintes de k7 que encara guardem per dins el cotxe when you could be mine...

asstrio - Los conciertos de Radio 3 - Pampi's Groove

Després de joies ocultes del passat, una banda actual de Barcelona Asstrio. Un trio potent decantat cap al deep funk més jazzistic, com varem comprovar l'any passat a la factoria de so. Aquí els teniu en els directes de Radio 3.

Julie Driscoll - Indian Rope Man (video remix)

Seguim a la cacera de joies del so hammond semioblidades, aquí en teniu una mostra amb la gran Julie Driscoll i el no menys llegendari Brian Auger a l'orgue. Indian Rope Man psicodèlia en estat pur, finals dels 60's un dels profetes de la pista de ball.

Hammond Street volume 3

Portadeta suggerent no trobeu?

Aqui ens teniu de ben nou per parlar d'un altre llançament per al present any, es tracta de la tercera entrega de la tremenda sèrie Hammond Street que realitza Acid Jazz Records. Després dels dos anteriors volums, "Hammond Street" i "Exile on Hammond Street", ens trobem un nou recull de peces d'artistes que utilitzen el so de l'orgue hammond com a element distintiu. Com ja sabeu aquest instrument va ser tret de les esglésies dels Estats Units per músics de jazz i que des dels anys 60 s'ha incorporat a tota classe d'estils (soul, funk, psicodèlia, rock...) per gent com Brian Auger, Georgie Fame o Richard Holmes. Precisament varietat d'estils és el que trobareu en aquest magnífic treball que ja sona per les nostres emisores preferides. Hi trobareu gent com Link Quartet, Stoned Soul Picnic, Soldiers of Soul o els potentíssims Smoove (ull amb aquests) i els nostres estimats The New Mastersounds. Sense cap dubte el regal que jo li faria al mític Toni let's dance across the floor Arrom darrerament incorporat a l'staff de Grooveaction com a subministrador oficial de bona música.

"If you Want My Love" nou llançament de Mojo Club

La gent de Mojo Club comença l'any amb força amb una nova entrega, la número tretze de la seva mítica sèrie Dancefloor Jazz què tanta gent ha guanyat per a la causa del funk i el soul arreu del món. De nou el segell d'Hamburg proporciona una acurada selecció de hits per fondre la pista de ball, com només els grans ho saben fer. La novetat està en què a part dels clàssics setenters (Chris Clark, Don Ellis, Melvin Sparks...) que identifiquen la col·lecció hi trobem artistes actuals com Osaka Monaurail (la sensació del moment) o la Soul Jazz Orchestra. El disc sortirà aquest divendres 25 i ja es pot comprar a internet. De pas podeu visitar la web oficial i revisar el seu catàleg de recopilacions de música negra, un dels més complets de l'escena. A més de posar-vos al dia de tot el seguit d'actuacions i sessions de Dj que mouen setmanalment aquests abanderats del groove. Ja sabeu If You want my Love el disc que mai recomanarà Albert Puig, però que vos permetrà remuntar la costa de gener amb energia. Stay on da Groove.

els secrets del ipod d'en dyk bonkers

La veritat és que me va sorprendre que la darrera vegada que vam veure a Mr. Dyk Bonkers a Mallorca el tio anés tot el dia fent sonar aquesta peça al seu iPod. Es celebraven els 30 anys del llançament d'aquest hit (31 d'agost de 1977)i el tio de jove flipava amb aquest duo. Ara l'entenc, les dives són inaccesibles però aquestes dues fa ganes d'agafar-les de la cintura, portar-les a la barra i convidar-les a un G&T. No és rar que milions d'alemanys s'enamoressin de dues belleses mediterrànees com elles.

Funky Time, inner city Blues...ville

Hugo Socrate on the road again

Dos Tonis, dos mestres consumats. Toni Pastor al baix i Toni Amengual a les congues.

Retorn espectacular de la superbanda mallorquina de funk, Funky Time, després d'un llarg parèntesi. Tan llarg com el procés de recuperació del seu llegendari cantant, Hugo Socrate, artista polifacètic i showman incombustible, que ha tingut preocupats uns quants mesos els seus fans.

L'actuació va tenir lloc en un dels últims temples dedicats a la música en directe a Palma, el mític Bluesville, punt de trobada per molts amants de la música negra que reobria les seves portes aquesta mateixa setmana.

Es pot dir que el concert va semblar un retrobament de vells amics, una banda amb ganes de donar-ho tot i un públic entregat, esperant el repertori de clàssics executats amb mestratge, energia, i, per què ens hem d'enganyar, autèntic groove.

Val a dir que la recuperació de n'Hugo, ja ben evident, està acompanyada d'un estat de forma espectacular de la resta de la banda, formada com sabeu per grans instrumentistes que mostren la seva experiència a través d'un directe demolidor.

De Marvin Gaye a Carlos Santana, dels Rolling Stones a Gil Scott-Heron , tot passat pel sedaç d'aquesta maquinaria de funk incandescent que convidava al ball tot i les petites dimensions del recinte. En definitiva, la propera vegada, no vos els perdeu!

PS. Toni, te promet que repassaré les variacions del tumbao per a la setmana que ve ;>

De viatge amb James Brown

A la porta del temple del groove bilbaí

Bé estimats lectors, aquestes vacances la redacció de Grooveaction s'ha dispersat i uns han pegat per Àmsterdam, uns altres a Bilbao i en Dyk ens va comentar off the record que volia quedar a ca seva escrivint un llibre de receptes afrodisiàques en companyia d'en Barry.

Justament nosaltres forem els que anarem a la capital biscaïna, i casualment molt prop del mític Bullit Groove Club toparem amb una llibreria molt interessant on va caure a les nostres mans un llibre fonamental, I feel Good les memòries de James Brown. Tros de llibre publicat en castellà per Global Rhythm i que va sortir en anglès l'any 2005 i que en Dyk ja llavors ens va recomanar, però no sabem tant d'anglès com ell. Té un pròleg de Marc Eliot , biògraf de grans artistes de música popular, i que li va donar una mà al godfather a passar a paper els seus records. La veritat és que el llibre està escrit en primera persona amb llenguatge senzill, directe i franc. Bo de llegir i que relata la vida del gran mestre d'una manera fresca i divertida, i que de vegades deixa el lector totalment desconcertat. Les anècdotes són una constant amb pensaments molt íntims intercalats que dinamitzen el text. Es parla de la seva mísera infantesa a Augusta (Georgia), la injustícia, la segregació racial, la delinqüència juvenil i el reformatori. La música com a camí de redempció a través del gospel, amb el Cremona Trio, i els Ever Ready Gospel Singers i amb The Flames, la banda on es va erigir en líder indiscutible gràcies al seu talent. La gravació del seu primer èxit Please, please, please l'any 1956 i el seu ascens com a estrella del soul són l'empenta cap a una creixent popularitat. Aquí ens assebentem de qui eren els seus ídols: Louis Jordan, Little Willie John, de la seva relació amb Elvis (el qual li va copiar l'indumentària i moviments a l'escenari) Little Richard o Mick Jagger.Els artistes de la Motown les gravacions de la qual en James diu que tenien poc soul i molt de pop.

Les seves composicions mítiques, el concepte que ell anomena l'u (One), el ritme del funk marcant el primer i tercer cop escenificat en el novedós tema Papa's Got a Brand New Bag de 1965 i mil coses més. Algunes surrealistes, com la persecució policial i posterior detenció el 1988, o la conversa amb uns directius d'una discogràfica que li diuen que el que acabava d'enregistrar no sonava funky !! Heròïques com el discurs previ a un concert a Boston l'any 68 a l'endemà de l'assassinat de Martin Luther King, i altres inconcebibles com el seu tour per Vietnam per pujar la moral de les tropes (l'exèrcit de Déu segons ell), o el suport a la reelecció de Richard Nixon! en definitiva llums i ombres on encara hi trobareu comentaris sobre la música disco , el hip hop, les dones o les descàrregues d'internet. Un llibre perfecte, punyent, optimista i vital que ens ha fet companyia mentre descansavem de les meravelles d'aquesta magnífica ciutat que és Bilbao. Jo fos vosaltres no me'l deixaria passar.

GAÑAAAAAAAAAAAAAN!!!

Premis Acid Jazz Hispano'07

Hei companys els nostres amics d'Acid Jazz Hispano, el portal més cool del panorama musical hispà convoquen els seus premis anuals per esbrinar en diverses categories (millor àlbum, millor compilació, millor segell, millor artista revel·lació...) la millor música editada durant el 2007. Vos recomanan una visita a la seva web sempre a vessar d'actualitat i de pas vos registreu com a usuaris i podreu accedir a diversos serveis. No us defraudarà. Keep on da groove.

la grooveaction i el 2008

Encara que una mica endarrerits la grooveaction us desitja un feliç 2008, amb més groove, més funk, més soul i ses millors històries del sempre admirat mr. dyk bonkers...des de Bilbao i Àmsterdam...now we're gonna sock it to ya!