Clàssics de Nova Orleans

En aquesta cançó se mesclen moltes coses, passió, la força del blue eyed soul, l'elegància mod i la present pulsió sudorosa i salvatge del delta del Mississipi. Aquesta revisió la feia el gran Paul Weller d'aquest clàssic de Dr. John que podeu trobar al monumental "Gris Gris". A part d'això aquesta mateixa cançó va ser utilitzada com a cloenda de la quarta temporada de The Wire. Moltes i magnífiques coses envolten aquest tema.

Terry Callier You Goin' Miss Your Candyman

Una manera de retornar magnífica el gran Terry Callier...

Joia oculta. Nine below Zero Live at the Marqueé

A la nostra secció faltava una obra que se li pogués penjar l'etiqueta de joia oculta, sense cap paliatiu. Avui volem parlar una mica del Live at The Marqueé dels Nine Below Zero, un disc que probablement només hagi tingut repercussió des de la seva publicació, ja fa trenta quatre anys, dins cercles molt restringits. Hi haurà qui dirà que no seria un àlbum per parlar en un bloc com el nostre. Però tot i que els autors eren un combo de blancs anglesos destil·la una energia  rhythmandbluesera amfetamínica, negra, crua i putera que transporta  al que devia ser un club afroamericà de la dècada dels 50s en ple allnighter sudorós escoltant a tot volum els hits de Muddy Waters, Howlin' Wolf, Junior Walker, Slim Harpo o qualsevol altre bestiota d'aquells anys.

La banda s'havia fundat el 1977 a Londres seguint la línia dels Dr. Feelgood van adoptar un estil de r'n'b vigorós i descarnat i tenint com a arma pricipal un directe efectiu. Per època i tendència estètica se'ls sol englobar dins el revival mod de 1979 però en l'àlbum que avui revisem aquestes etiquetes queden molt diluïdes. De fet els treballs posteriors ja sonen excessivament a New Wave desfassada amb arranjaments penosos  que fan perdre molt del caràcter salvatge que tenien en viu. Res a veure amb el que trobem aquí un artefacte que com poques vegades s'acosta al que és l'essència d'un estil.

El Live at The Marqueé, és un disc de debut, gens pretenciós tot i què un debut en directe pugui semblar-ho, sona amb una banda en estat de gràcia que tot hi oferir un repertori farcit de versions.  Desplega una vitalitat i una senzillesa que obliguen a escoltes continuades. Una celebració del blues, el r'n'r clàssic i el soul, tot en un format plenament punk que basteix una obra redona condimentat amb l'efervescència d'un públic entregat que coreja les cançons i comulga amb el desplegament del grup. Classicots com  "Homework", "I can't help myself", "Can I get a Witness", "I got my mojo working" esclaten d'una manera com poques vegades s'ha vist, hereva de la tradició dels primers Stones, Kinks i Yardbirds. Com sempre vam recórrer al parer del gran Dyk que ens va comentar que si havia de fer un top 5 d'àlbums en directe aquest hi seria sempre, per qualitat, per força i per transcendència encara que fos només per a iniciats.

The Excitements R'n'B and Soul from BCN

Ja era ben hora que en aquest bloc parlèssim d'una de les bandes del moment, els poderosos The Excitements, combo barcelonès de rabiós r'n'b/soul que des de 2010 ofereixen un directe meravellós i ja té dos àlbums en el mercat. El seu so no té desperdici començant per la solidesa musical de la banda, on destaca la participació del mític Enric Bosser (membre de la nostra estimada banda de garage The Meows) i sobre tot per la presència de la seva cantant l'inigualable Koko Jean Davis. Una veu privilegiada, amb un físic escandalosament sexy que recorda inevitablement a una jove Tina Turner. La banda dona ja molt que parlar en els seus tours  i els seus dos treballs editats per Penniman Records sorprenen pel talent i força que desprenen. Aquí en teniu una bona mostra, des del seu "Sometimes too much ain't enough", el segon tall del disc, "Ha, ha, ha".

Aux armes et caetera joia del reggae

No és la primera vegada que parlem aquí de Serge Gainsbourg, gran artista pop del segle XX i què ha deixat per a la posteritat un fons de creacions llegendàries. Aquest conjunt d'obres en permanent revisió des de fa dècades ofereix alguns treballs dels més diversos estils entre ells, alguns vinculats a la música negra. Avui tractarem de la seva aproximació que va fer al reggae el 1979 amb el controvertit àlbum "Aux armes et caetera".
A finals de la dècada dels 70 el gran Serge es trobava en un moment de cert estancament gaire-bé deu anys després d'haver escandalitzat a mig món amb els seus hits de 1969 "Je t'aime moi non plus" i el monumental  treball " Histoire de Melody Nelson" de 1971. Un àlbum conceptual on narrava una història de tall quasi autobiogràfic, la d'un home madur que accidentalment es veia embolicat amb una lolita implacable anomenada Melody Nelson. Tothom hi va veure un revers sarcàstic a ritme de psych-funk de la seva relació amb la jove Jane Birkin, que va l'hora participava en el disc i possava suggerent en la seva ja mítica portada.
Els treballs posteriors no havien mantingut el mateix nivell comercial ni artístic assolit, el tio ja feia temps que s'adonava que calia tornar a donar un cop de volant a la seva carrera. Ens hem de situar fa 35 anys per entendre bé el nivell d'audàcia de Gainsbourg per reactivar la seva creativitat i al mateix temps desfermar una polèmica formidable que el tornaria dur a la primera línia de l'actualitat, no tan sols musical, també política.

La jugada estava prou calculada, el reggae era un dels estils del moment, la figura de Bob Marley estava en un momen àlgid i altres artistes jamaicans (alguns ben veterans, com Jimmy Cliff) li seguen l'estel·la. L'amic Serge se'n va anar a Jamaica a enregistrar un nou àlbum envoltat d'allò més selecte del firmament musical del moment a l'illa. Un conjunt d'all stars del reggae, on destaquen entre altres  Sly and Robbie, Marcia Griffiths, Ansel Collins i finalment  les I-Three què serien amb els seus coros un dels elements distintius del treball. La veritat és que el geni nos'havia trencat massa el camp pel qe fa a les composicions, algunes eren revisions pròpies "Javainese remake", "Marilou Reggae Dub" i una versió del conegut standard "Rascal you"
que ell va rebatejar com "Vielle Canaille". Els talls contenien però, una qualitat inigualable i el nivell de producció és excel·lent, el tio estava clar que la tornava a clavar. Però el que conscientment era la bomba del disc, era la versió en clau de reggae de la Marsellesa, l'himne francès. Què en els eu vers inicial donava títol a l'obra i va ser elegit primer senzill a treure a la venda.
La seva publicació a la primavera de 1979 (quin any!) va desfermar un escàndol sense precedents, es considerava que l'ús d'aquesta peça en un context pop era un atemptatcontra els valors nacionals francesos. Se va rebre amenaces de mort, la premsa dretana el va atacar sense contemplacions  i una actuació Estrasburg va ser sabotejada per un grup de militars indignats. La manera com en Serge se'n va sortir des de dalt de l'escenari és un episodi memorable i mostra el grau de coratge o inconsciència de l'artista.
La veritat és que l'obra ha transcendit com un referent inel·ludible de la carrera de Gainsbourg i de la música popular francesa ja que va ser el primer disc complet de reggae cantat en francès, un estil d'arrel anglosaxona i que gràcies a les polèmiques i a l'autenticitat del contingut va ser molt més acceptat entre el públic francòfon.

El treball vapatir una exhaustiva revisió el 2003 quan se va treure una edició on els temes eren remesclats en clau de dub i què ofereien un nou horitzó a un ja excel·lent conjunt de joies. Altament recomanable també pels qui només coneixeu el disc original.

Naomi Shelton i les seves reines del gospel

Sovint del catàleg del mític segell Daptone Records només ens arriben les referències de bestiotes com na Sharon Jones, Sugarman 3, The Menahan Street Band o darrerament Charles Bradley. Però explorant a fons el seu catàleg podeu trobar meravelles com aquesta, la poderosa Naomi Shelton ans The Gospel Queens. Gospel elegant amb una base rítmica de soul/funk arrebatador, que podria sortir acompanyant una escena a un capítol de The Wire, per la seva consistència i profunditat.

Joia oculta del mes: This is Clarence Carter (1968)

Amb aquest àlbum volem inaugurar una secció que feia temps que hauria d'haver-se iniciat. La nostra idea seria cada mes donar a conèixer un disc d'un artista que trobem interessant, sense cap altra pretenció. No ens centrarem en cap època en concret, possiblement sortiran novetats, o coses relativament recents. Començarem la secció amb l'obra "This is Clarence Carter" (Atlantic 1968)de l'artista del mateix nom, es tracta del debut d'aquest cantant i guitarrista nascut el 1936 a Montgomery, Alabama. El tio segueix en actiu i és una mostra més de la prolífica pedrera de talents que és la institució per a cecs de Talladega (d'allà mateix són els mítics Blind Boys of Alabama). L'àlbum va ser publicat el 1968 i és una bona mostra del que oferia l'escuderia Atlantic en aquells anys, i en la nostra opinió és una manera d'iniciar-se en el southern soul ("Slip away","Do what you gotta do", "She ain't gonna do right"...) i el r'n'b ("Wind it up", "Part time love"...) de factura més clàssica. Tot i que hi ha algunes gotes de funk-soul, com ara la mítica "funky fever". Tot acompanyat de lletres amb toc humorístic, combinant temes ballables i lents (gens almibarats) i seguint el patró típic de l'estil country-soul de Joe Tex. Només va arribar a la posició 49 a la llista Billboard de r'n'b però conté tot un assortit de peces que el fan molt recomanable. En Dyk ens ha comentat que és un treball a redescobrir, i que tot i que fa dècades que seguia l'artista no va aconseguir la seva còpia en vinil fins fa molt poc. Concretament a  la famosa Jet Records  de Biarritz, especialista en música negra. deixam un clip amb una versió recent del hit atemporal del disc un "trencapistes" demolidor marca de la casa,"Looking for a fox".