Sam Cooke i el jovent femení blanc.

L'enyorat Sam Cooke versiona en Dylan l'any 1964 poc abans del seu trist final. Diuen que va ser un crim passional, nosaltres encara esperem la resposta en el vent. En Dyk comentava un dia que si les ties blanques no haguessin perdut els papers tantes vegades darrere d'ell, avui encara seria viu.

like a duck

res de nou, res de espectacular, nomes un poquet de hammond per un dilluns vespre. el classic "sonnet no.3 (like a duck)" d'en mc honky, personatje misterios i com tal, clar, intim amic d'en dyk bonkers.

Eli "Paperboy" Reed al Teatre de Lloseta 9/1/2010

El crack de Boston en acció.

Tot i qùe ho fem amb uns quants dies de retard aquí arriba la crònica del que possiblement sigui uns dels grans musicals esdeveniments de 2010. La gran sensació soulera del moment arribava a Mallorca, nosaltres no podíem faltar ben igual que molts altres afeccionats. I tot i que n'Eli i la seva banda els True Loves ja no se'ls pot considerar per a res hype, hi havia un notable grup de curiosos que sense tenir punyetera idea de com sonen eren allà perquè "diuen que mola".

"Put your hands together, fellas..."

I a més si tenim en compte que feia dies que s'havia penjat el cartell de sold out, el ressò mediàtic que havia tingut dins i fora de l'illa podeu estar segurs que l'expectació era màxima.

A fora gaire-bé nevava i la cua era immensa la sala quedà aviat plena de gom a gom, hi havia cares conegudes com el nostre guitarrista de guàrdia en Joan Ramonell (que va sortir després convertit absolutament a la causa), el gran Toni Vich (ex Terra Blava), el reconegut Doctor Vibes, el dj Sebas Avilés, i la gent del segell Blau entre molts altres personatges cool.

Començà el show amb una intro de la banda presentant a l'estrella (estil JB total) que va sortir des del primer moment a donar-ho tot. El fenomen de Boston es va presentar elegant i enèrgic amb maneres de gran frontman i ungit pels mestres del gènere. Des d'allà on erem semblava com si Sam Cooke s'hagués reencarnat en el cos de Matt Damon. A la primera cançó el públic ja estava entregat, encara que la banda no acabava de sonar del tot bé (els teclats no es sentiren bona part del concert).

Vam gaudir d'un gran show de soul i r'n'b clàssic, massa clàssic per a alguns i absolutament apoteòsic per als incondicionals. Els hits (Am I wasting my time?, Take my love with you, Satisfeier...) van sonar a més d'algun tema nou en la seva portentosa veu. I la veritat és que el tio es va mostrar simpàtic i proper, tot i que al final va abusar una mica dels seus crits prodigiosos. L'entusiasme del bis amb Boom boom va cabar de fer rebentar la sala que en bona part demanava més temes. A mi la veritat també se m'havia fet curt. Però val a dir que el teclista que l'acompanyava (que semblava tret de Booker T and The MGs) en moltes cançons no va sonar massa bé, una llàstima.

Més Paperboy que mai signant autògrafs.

I també hem de comentar el detall que a Madrid i BCN l'acompanyaven els grans Right Ons que si arriben a venir també ,aquí ara,estarém parlant de l'esdeveniment de la dècada. Just acabar l'artista va sortir al hall del teatre per signar merchandising als nombrosos fans que estaren encantats de ser atesos per un Eli tan amable i somrient.

Però, amics si el podeu veure en directe, no ho dubteu no us defraudarà immillorable manera de començar el 2010.

Tokyo Sex Destruction -one more sunday-

Avui matí ens hem aixecat energètics i he pensat què podríem donar canya amb una gran banda de soul "garajero". Els imbatibles Tokyo Sex Destruction que per cert tenen nou disc titulat "the Neighbourhood". Un bon regal de Reis.

The Temptations - Aint Too Proud To Beg

Per començar bé aquest 2010 un hit de magnitud èpica, els Temptations un tema que també versionarien els Rolling Stones. Pau i amor per a tots vosaltres.