Estimats companys i companyes a la fi una crònica de concert! si, era idoni que anéssim a veure la sensació soulera del moment, aquesta impecable formació que són els pots d'espècies de Girona.
L'afluència de públic el passat divendres 16 va ser la de les grans ocasions, la sala del Teatre Lloseta estava quasi a vessar. Encetaren els Ska Bottom Boat, nombrós combo de la comarca que va oferir una actuació correcta de covers instrumentals amb clara vocació "verbenera". Res a dir, és el que agrada al públic mainstream (i n'hi havia molt) però se troba a faltar algun clàssic jamaicà decent en mig d'un caòtic setlist de versions de tot pelatge que va de Bad Manners (mai he entès l'èxit d'aquesta banda) i Madness (sobadíssim "One Step Beyond") entre altres revivaleros a Nat King Cole. Resulta exasperant veure una banda de magnífica execució i grans dosis d'energia sobre l'escenari optar per un repertori menor quasi patxanguero enlloc d'aspirar a fites més elevades. Digueu-me purista, venga d'acord.
Mentre esperàvem que l'escenari fos acondicionat per a l'actuació del cap de cartell vam poder gaudir d'una selecta minisessió de northern soul i r'n'b clàssic que es va agrair. Pujaren els instrumentistes, set ni més ni manco i després d'una animada presentació a cárrec del saxofonista tenor i una intro sortiren a l'escenari les tres dames que posen les veus.
D'estètica impecable, des del tall de cabell al vestuari en un posat que evoca els trios femenins dels 60s, unes veus excelses i un posat entre innocent i atrevit que feren les del·lícies del públic masculí i...també, si també (ja m'enteneu).
Com era d'esperar començaren amb un imparable medley amb els hits del seu darrer àlbum "Train to your Lover" (Double Back 2011).L'execució, la netedat del so, la puresa i la perfecció al servei del pop-soul. D'aquí passaren a tocar alguns hits dels seus anteriors treballs "Now" (2009) i també de l'etapa reggae-ska del grup ("Swingin Sixties" i "Shake it" on col·laboraren els mítics Pioneers). La veritat que aquest va ser el tram de concert que més em va agradar (genial "Lucky Girl") era on la banda va sonar més espontània, fins llavors vos sóc sincer tot sonava idèntic al disc. Hei nenes que ja ens afaitem!
Acabat aquest repàs a la seva etapa jamaicana enfilaren la recta final de nou amb temes souleros recents amanit amb covers de clàssics seixanters ("Too many fish in the sea" de The Marvelettes). La veritat és que no ho vaig passar malament, a nivell visual també són una passada però el so tan pur i previsible en viu mai m'ha convençut. De fet vaig llegir a una entrevista amb Eli "Paperboy" Reed que per a enregistrar el recent EP "Time and Place" els havia volgut apartar d'aquesta via de netedat i acostar-los a un r'n'b més brutot i cru, més negre al cap i a la fi, no?
Quan encara no havien abandonat l'escenari vaig anar al hall per a firar l'esmentat EP a la paradeta de merchandising. Vaig sortir talment com havia entrat, i pensant que si un dia els dona per explorar el soul-funk no els quedarà d'altra que llençar-se a la brega, la suor i la "perreria" (no crec que passi, però si ho fan m'agradaria veure-les).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada